Adeu a un gran periodista
Tenim molta gent que ens deixa, perdem artistes de la nostra joventut. Aquest dia, la Rosa Sardà; tota aquesta gent que a través de les pantalles i de les sèries entra a formar part de les nostres vides, també ens la sentim un xic nostra.
Avui he de dir que el traspàs del escriptor i periodista Manuel Cuyàs ha sacsejat el periodisme i la premsa del nostre país, especialment El Punt Avui. Com a persona, he de dir que tenia una cara afable, darrere els seus ulls un hi endevinava un somriure jovial. Quan va escriure les memòries del president Pujol l’havia escoltat en entrevistes. Ara ja feia temps que volia comentar amb algun periodista que conec que no el veia bé, ja no tenia aquella brillantor als seus ulls, i jo, que reconec que quan veig quelcom que em preocupa, pregunto, aquesta me l’havia quedat per a mi. No obstant, quan arribava a la seva columna sempre pensava el mateix, no el veia bé. Avui al matí és com si m’haguessin tret el vel de la cara quan he vist que la notícia saltava a les xarxes. Després he descobert que ell en un article n’havia deixat el testimoni, fins i tot l’amic Jordi Grau contestava a una pregunta que li feien que li havien fet un trasplantament.
Des de aquestes ratlles dono el meu sentit condol a tota la seva família de sang i amics i, no cal dir-ho, a la gran família periodística d’El Punt Avui, que era com la seva segona casa, i a companys escriptors i lectors seguidors de la seva columna.
Manuel Cuyàs, ens semblarà impossible no trobar aquella foto amb fons de nen somrient com el veia jo, i penso que la feina no se li ha acabat, perquè aquests dies és molta la gent que l’ha precedit i que es mereix una entrevista seva.
Descansi en pau.