En Quimet de cal Secretari
Sí, ens ha deixat en Joaquim Camós Ramió, l’home bo, de Sant Miquel de Campmajor. Ell fou generós i servicial amb tothom, ja que al llarg dels anys fou l’home imprescindible al poble, en un temps en què a la pagesia no tothom sabia com tramitar un permís o un document, ja que en Quimet era l’home salvador en tot allò que tant amoïnava la gent, els maleïts papers burocràtics, com també ho feia amb entitats, associacions i en el futbol. I no solament això, sinó que ell formava part del voluntariat de Càritas des dels anys seixanta fins ara al final.
I així fou tota la vida, encara que ell marxés del poble per anar a viure a Banyoles, ell no hi faltava mai cap diumenge, començant per anar a esmorzar a l’hostal, a cacera, i ell participava en tota classe d’actes, ja fossin populars, romeries..., sobretot al Collell.
Saps, Quimet, el meu desig era assistir al teu comiat a l’església de Santa Maria, a Banyoles, però en aquests dies de pandèmies i confinaments, i amb l’afegit d’aquest temps de nevades que ens mostrava camins incerts no he pogut. Però això m’ha fet recordar des de casa, en l’hora del teu comiat, on he reviscut a la memòria la quantitat de proximitats en què he conviscut amb la teva família. Començant pels meus primers dies de col·legi, allà a can Llambert, on el teu germà Tonet m’ensenyà les primeres lletres, just a sobre de l’estança on el teu pare exercí de secretari. També havíem jugat junts a futbol en el Sant Miquel; en queda de memòria una fotografia del 1962 al camp del Collell.
I fou el teu germà Peret qui va comprar-me, per dues-centes pessetes, el primer quadre que vaig vendre a la meva vida. A més, la teva esposa, l’Angelina de can Rovira, resulta que va néixer just el mateix dia que jo. I jo, arribat a Barcelona el 1963, i matriculat a l’escola de la Llotja, necessitava un reforç en matemàtiques, i allà hi havia el teu germà Tomàs, que cada diumenge al mati, en aquell assolellat pis de la plaça Letamendi, davant del carrer Aragó, pacientment i de manera altruista me’n feia classes, igual que feia mossèn Joan Prat a Sant Miquel, amb les classes d’història de l’art, que m’impartia els diumenges sortint de missa major.
Ara em sento honorat d’haver tingut sempre la teva amistat. La teva bonhomia envers tothom va aconseguir que fossis la persona més estimada, i sempre, sempre, feia alegria de veure’t.
Quimet, estimat amic, ens acabes de deixar i ja enyorem la teva persona i el teu etern somriure.