Apunts

Joan Julià-Muné (1950-2020)

Mestre i lingüista

Joan Julià-Muné era un expert en toponímia i antroponímia forana. Per això, quan impartia docència en el postgrau de correcció i assessorament lingüístic de la Universitat Autònoma de Barcelona, feia reflexionar els alumnes sobre el tòpic que diu que hi ha “noms impronunciables”. Aleshores mostrava el nom d’alguns castells bavaresos: Neuschwanstein, Hohenschwangau, Herrenchiemsee... Els alumnes es miraven entre ells, intentaven pronunciacions diverses i acabaven somrient. Julià-Muné, Master of Arts in Phonetics per la Universitat de Londres, era un professor amable i un home savi.

S’ha de ser amable i savi per saber explicar la base suprasegmental i la base graficoalfabètica de topònims i antropònims forans, i poder mantenir l’atenció dels qui escolten; per saber il·lustrar la paragrafia i la parafonia amb Cruyff, Beijing, Colònia, Leipzig... i convèncer amb diapositives farcides de transcripcions fonètiques. Julià-Muné hi afegia sempre anècdotes, bromes, complicitats. Conversar-hi equivalia a aprendre. També era una persona curiosa i humil. Va assistir a la primera ruta Pompeu Fabra per Prada el 2016, no perquè desconegués els detalls de l’exili de Mestre Fabra, sinó perquè sobretot volia sentir, amb respecte, els records d’un dels descendents de Jaume Baladia, el gran amic de Fabra.

Nascut a Cornellà del Terri (Pla de l’Estany), va anar a estudiar filologia hispànica a la UAB i filologia catalana a la Universitat de Barcelona. La vida professional el va portar fins a la Universitat de Lleida, d’on era professor titular des de feia més de trenta anys. Va dirigir el laboratori de fonètica Pere Barnils des de 1983. Va fer diversos seminaris als locutors de Televisió de Catalunya i va escriure un munt de textos referencials. Per exemple: Diccionari de fonètica, Fonètica aplicada catalana, El llenguatge de la ràdio i de la TV i El català nord-occidental. Descripció i orientacions ortoèpiques. Fins al 2004 va signar amb la i llatina entre cognoms, i això inclou el magnífic capítol Els sons del català, del primer volum de la Gramàtica del català contemporani. Després va preferir el guionet.

A les classes, Julià-Muné feia una altra reflexió: “Quin efecte ens produeix sentir els nostres noms propis en boques foranes?”. L’estrella era el nom Fèlix Millet Tusell en boca d’un castellanoparlant. Josefina Carrera (UB) ho ha dit per Twitter: “En moltes generacions de professors lleidatans ha deixat empremta.”

Un record perenne per al Joan i una abraçada infinita a l’Imma Creus.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.