Per a tu, Lita de can Roca

El dissabte dia 29 el podria marcar com la data que mai oblidaré. Ens va deixar la Dolors Pau. Dir això no us dirà gaire res, però si us dic la Lita de can Roca de la llibreria o dels joguets, penso que tots sabreu a qui em refereixo. La notícia me la va donar l’única neboda que li quedava, la Nuri.

Parlar de la Lita donaria per a molt. La família Roca per a qui va treballar tota la vida, la llibreria, la botiga petita dels joguets, els cucurutxos de Setmana Santa, els aiguats i el Barri Vell. Va tenir una treva al jubilar-se que amb veïns i amics va gaudir fent viatges i estades a Sant Feliu amb la Ioia i altres, fins que li va arribar l’operació del genoll que la va portar a haver d’anar amb cadira de rodes.

El que representava la Lita per al Barri Vell, tots els que la coneixíeu, ho sabeu. Avui prefereixo dedicar-li aquest espai a ella, que és la que ha patit després d’una llarga peregrinació des que va haver de deixar el seu pis de davant del Cipresaia, quan les cames ja no podien pujar aquella escala, fins dissabte que ens va dir adeu en silenci sense haver entès massa aquesta restricció de visites pel confinament i aïllament que ella definia dient “Estic com en una presó”, una expressió que tots podem entendre donada la situació.

Estimada Lita, després de tants anys d’estar connectades cada dia, penso que el millor que puc fer aquest nit de diumenge és dedicar-te-la a tu i recordar alguns moments importants que has estat present a la meva vida. A la barra de la granja eres com una icona: surts retratada amb infinitat de gironins en el meu llibre, havies gaudit de la festa dels nens a casa com una mare més. El dia que vaig ser pendonista vas compartir taula presidencial a l’ajuntament amb algun veí més que havíeu ajudat el Raimon i els pares a preparar el ressopó.

Lita, vas estar a l’Esperança Maria Gay i finalment al Puig d’en Roca, on tan bé t’han cuidat. Tan a prop que estàvem i mai ens vàrem poder veure, però la connexió diària mai va faltar. Era un confessionari: tristeses, alegries, visites amb què no comptaves i estaves contenta d’explicar-me-les. Recordàvem gent, i t’agradava.

Quan va morir en Raimon, vas dir que t’agradaria venir. Era la teva parròquia, el Carme. Et vaig enviar un taxi adaptat. Vas estar al meu costat presidint com si fossis de la família. És l’últim cop que ens vàrem veure. Després va morir la Montse, una de les teves nebodes, i això et va fer molt de mal.

L’últim dia que vàrem parlar, tu ploraves i deies com paties, i jo et deia: “Lita, Lita”, i ja no em vares poder dir res més. Aquell dia va ser per a mi el dia que es va trencar el fil que ens havia unit tants anys cada dia: el telèfon, que com jo no entenies massa.

Al febrer et vaig fer el pastís dels teus 90 anys. No volies res, però encara et vaig portar pastilles Juanola, aquelles especials que t’agradaven, i bossetes per repartir, perquè, això sí, sempre t’agradava agrair amb cosetes l’atenció de les persones que et cuidaven.

Avui, a les 11, et diran adeu al tanatori de Girona. Lita, saps que no hi seré, però sàpigues que tinc la seguretat que sentiràs el meu escalf perquè jo de pensament estaré al teu costat com tu ho vas estar el dia del comiat d’en Raimon.

Descansa en pau.

*Filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora.