A reveure, sor Teresa Sitges Homedes
A Girona, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül han estat presents en molts estaments de la nostra ciutat: antic Hospital de Santa Caterina a plaça Pompeu Fabra, Hospici de Girona, on ara hi ha la Casa de Cultura, Hospital Dr. Josep Trueta, Geriàtric Puig d’en Roca, Psiquiàtric de Salt, Llar Infantil Nostra Sra. de la Misericòrdia, Centre La Sopa, entre d’altres.
Sor Teresa, nascuda el 1931, va arribar amb destinació a l’Hospici de Girona l’any 1957. La va anar a rebre a l’estació sor Leonor i la varen posar a cuidar els nens petits. Era una persona a qui embogia la mainada, fins i tot va arribar a estudiar piano per poder ensenyar la mainada a cantar.
Encara que algun cop va sortir de la casa per fer un seminari, el seu lloc sempre va ser Girona, on va conèixer infinitat de famílies, nens i nenes de la casa que diuen elles, entre ells el traspassat recentment senyor Fita. Ella encara es va assabentar del seu traspàs i va plorar.
Després de seixanta anys sense deixar mai Girona i establertes les monges que quedaven en un pis a Santa Eugènia (en una petita estança on els deien la missa hi havia també un vitrall del amic Fita), va rebre la notícia que ella i sor Leonor, la monja que l’havia anat a esperar a l’estació l’any 1957, eren destinades a Montgat, on hi ha una casa de les Filles de la Caritat. Com a Paüles que són varen acceptar amb tota humilitat el canvi de deixar Girona, on feia més de seixanta anys que eren. Jo mateixa, en saber-ho, vaig plorar molt, tot pensant el que sentirien. Havien conegut l’antic hospici, llavors la nova casa a la Llar Infantil, el pis de Santa Eugènia, on amb l’ajuda del mossèn es cuidaven dels més desvalguts. Finalment, van sortir de Girona el dia 17 de gener del 2017 i van arribar a Montgat a les 10 del matí com a destinació final de la seva vida.
Han tingut la sort de poder estar juntes. Sor Teresa es va convertir en l’àngel cuidador de sor Leonor, que fa poc va fer 99 anys. Encara em va fer arribar per sor Maria Antònia el calendari de la Milagrosa, que mai ha faltat a casa.
Malauradament, sor Teresa va patir un ictus fa uns mesos i li va afectar la parla i la mobilitat, però la seva estima per Girona i les persones feia que des de l’hospital, amb moltes dificultats, volgués parlar amb mi i dir-me que recordava que quan va arribar a Girona i jo anava a veure sor Pilar, la tia de la nostra mare portava mitjonets blancs vestit i jaqueta blanca d’angora i semblava una nina. Aquesta imatge le va acompanyar fins al darrer moment de la seva vida.
La notícia ens arribava aquesta setmana: l’ictus li va repetir i després de dies de sofriment sor Teresa ha entrat a la casa del Pare.
Sor Teresa, voldria dir-li que ha deixat una petjada difícil d’oblidar. Les hermanas que queden, quants nens i nenes, ara homes i dones, parlarien, si ho sabessin i poguessin, que havien rebut una de les seves paraules consoladores per una caiguda o una ferida, una carícia, un conte explicat a peu de llit d’un nen malalt, les llàgrimes que va arribar a eixugar. Quantes vegades es va sentir mare d’aquests nens sense ser-ho i quins matins de reis.
Jo la trobaré a faltar molt perquè vostè, encara que lluny, es feia sentir a prop. La noia que em cuida deia: “Es la monjita”. Quan es trobi amb els de casa, a qui va conèixer tots, els hi digui com els enyoro i voldria estar amb ells.
Descansi en pau, sor Teresa, i enviïns la llum que ens falta per il·luminar els nostres cors.