Necrològiques

En record d’Agustina Jovanet i Calvet

No t’havia escrit mai ni una carta ni un paper, però avui ho faig, no per enviar-te-la, sinó per guardar-me-la. Soc jo qui ara tinc necessitat de sentir-me al teu costat. Va arribar el dia de la teva mort, n’eres ben conscient, i et vas voler acomiadar de totes les persones que estimaves i t’estimaven. Un comiat amb paraules, silencis, llàgrimes i sentiments, tot tan ple de vida!, precisament en aquell moment tan a prop de la mort, el dia 11 d’aquest mes de juliol.

M’han dit que havies sofert molt, que el dolor t’anava acaronant per acompanyar-te fins al final. M’han dit que fins que vas poder anaves deixant les coses ben arreglades perquè es trobessin ben posades, ben plegades, ben ordenades, netes, sense pols, cada una al seu lloc. I et veig mentre ho feies com te les miraves i les tocaves per última vegada, com un comiat, deixant anar un sospir de vida, la vida que elles eren per a tu i volies que també ho fossin per als altres.

Els que sí que he viscut al teu costat és la teva dedicació als altres. Sabies que tu no ho eres tot, que els altres formaven part de les teves preocupacions, de la teva solidaritat, de la teva amistat. I et veia enfeinada amb altres persones en activitats plurals i populars, allà on faltava algú tu hi arribaves la primera, tenies la gran virtut de no fer nosa enlloc. Abans apartar-te que molestar! I sempre amb un esperit alegre i generós, amb la paraula justa per animar, per comprendre, per mirar sempre endavant.

Molts trobarem a faltar la teva presència física, però el record serà sempre la teva presència entre nosaltres per animar-nos a no perdre aquelles bones maneres que vèiem en tu. Recordo ara aquell dia que vas venir a l’hospital, em vas buscar i em vas trobar, i des de lluny vaig veure la teva mà i el teu somriure. No ens vam poder dir ni una paraula, però sovint, com aquest dia, el gest i l’actitud ens van parlar més que les paraules. Sabia què em deies, no em podies dir altra cosa, i estic ben segur que tu vas saber què et deia amb la mirada, si és que em podies veure els ulls. O t’ho imaginaves, tampoc podia dir-te res més. Ho vas deixar ben clar el dia de l’enterrament: “He estimat molt. M’han estimat molt. Gràcies a la vida.” Sí, això, i res més que això, és la vida.

Et trobaran a faltar aquella olivera de Sant Tomàs de Fluvià i les pedres mil·lenàries de l’església que tocàvem per sentir l’escalf de la història i de la presència de la gent que durant tants anys s’hi ha anat reunint per pregar. Quantes vegades els nostres cants, la nostra pregària, el nostre silenci han estat presència viva de la nostra fe i “l’esperança en el Déu Jesús que és pare i mare”.

I la Tomasa, la campana que tant vam sentir tocar per dir-nos que ja havia arribat l’hora. No m’he atrevit a anar a compartir-hi el dolor de la teva mort. Només de lluny li he recordat aquelles paraules del dia de la seva benedicció: “Que en el gaudi ens feu costat i en el plany us feu argila.”

I jo, qui soc jo, Agustina? Tant se val, no cal el nom. M’agrada dir que el meu nom és “multitud”. N’hi ha tants que hem viscut o viuran els mateixos sentiments! Jo voldria ser tots els teus amics, tots aquells que et coneixien, tots aquells que han plorat la teva mort, tots aquells que t’han estimat i tu vas estimar. I volem dir amb tu ben fort i ben alt “gràcies a la vida”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia