Joan Cerdà Durà
Després de noranta-set anys ens ha deixat en Joan Cerdà Durà, i ho ha fet com sempre va ser ell, fort i lluitador. La vida li ho va imposar.
Nascut el 1924, com tants altres va haver de veure com la Guerra Civil envaïa la seva infantesa. Així ho explicava a les filles i als nets, amb la vivesa i la claredat d’aquells records que pertanyen al passat llunyà. Ells escoltaven, els encantava escoltar les històries sobre el refugi antiaeri del Jardí de la Infància on s’amagaven dels bombardejos, sense importar que les haguessin sentit mil cops. I és així com es transmeten els records i es mantenen vius; com aquells viatges, als anys vuitanta, amb la furgoneta Mercedes Benz blava, carregada de mainada cantant cançons populars. Als anys seixanta va conèixer la Maria Àngels, que va deixar casa seva per casar-se amb un joguiner i van tenir tres filles. En Joan va dedicar la seva vida a les joguines, un ofici que havia viscut de prop al poble de la seva família de Castalla (Alacant). Junt amb el seu germà, als anys cinquanta ho va convertir en un negoci, i va ser un dels primers a obrir una jogueteria a Girona.
Als més grans, aquestes línies ben segur us despertaran una rialla, en recordar la jogueteria del carrer ronda Pare Claret, amb el seu soterrani carregat d’antigalles. Tu vas omplir de jocs la infantesa de molts gironins, i ara, nosaltres, la teva família, ens quedem amb els records de les vivències passades junts. La teva afició pels bolets, que ens has transmès; el teu gust pels dolços, o el fugaç instant de felicitat immensa que vas viure cada cop que vas ser pare i que encara recordaves com si fos ahir. Recordarem les teves històries i les continuarem explicant, ja que, com deia Joana Raspall: “Veig muntanyes de joguines, / totes noves i volgudes: // Cotxes, nines / pilotes de tots colors, / dolces bestioles peludes, / pallassos amb panderetes, / trens, cuinetes, / capses amb molts jocs... // Però si em feu dir la cosa / que més feliç em farà, / us diré: Conteu-me històries!... / Qui me les vol explicar? / Apagaríem la tele / i jo us podria escoltar!”