Necrològiques

TOT RECORDANT

Miquel Pons, mestratge literari

Estudiós de la cultura, col·laborador de premsa i docent, el 6 d’abril del 2024 ens va deixar el cronista de Santanyí que ens va redescobrir escriptors i artistes

“Obser­va­dor pers­picaç de qual­se­vol expressió artística, ena­mo­rat d’un poble i apas­si­o­nat amb la seva gent”, com el defi­nia el filòleg Felip Munar, Miquel Pons Bonet va néixer a s’Alque­ria Blanca l’1 de febrer del 1928, va estu­diar al col·legi dels jesuïtes, i el magis­teri del pare Miquel Bat­llori a Monti-sion va ser deci­siu per a la seva for­mació. El 6 d’abril de l’any pas­sat ens va dei­xar, a l’edat de noranta-sis anys.

Després dels estu­dis comuns de filo­so­fia i lle­tres a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i els cur­sos de filo­lo­gia romànica a Madrid –on va interes­sar-se per l’obra de Mac­hado i va con­nec­tar amb Vicente Alei­xan­dre, de la Gene­ració del 27–, Miquel Pons va com­pa­gi­nar la seva pro­fessió docent exer­cida a Mana­cor, Fela­nitx, Cam­pos, Lluc­ma­jor, Inca i Palma, amb la seva vocació genuïna per les lle­tres, que el va por­tar, amb els anys, a esde­ve­nir soci d’honor de l’Asso­ci­ació d’Escrip­tors en Llen­gua Cata­lana, a més de for­mar part de l’Asso­ci­ació Inter­na­ci­o­nal de Crítics d’Art, esde­ve­nir cro­nista ofi­cial de San­tanyí, incor­po­rar-se com a mem­bre de la Real Aso­ci­ación de Cro­nis­tas Ofi­ci­a­les i rebre la Meda­lla d’Or de San­tanyí. Ell mateix es defi­nia com a “pre­go­ner, ena­mo­rat de la cul­tura popu­lar, sense negar la con­dició de lec­tor, des de sem­pre, i pre­o­cu­pat pel destí que espera a la nos­tra llen­gua, amenaçada per tants de vents”.

Aquest ampli bagatge cul­tu­ral, Miquel Pons el va trans­me­tre durant dècades a través de les seves nom­bro­ses col·labo­ra­ci­ons al Dia­rio de Mallorca, a les revis­tes Lluc i Randa, així com al set­ma­nari Fela­nitx, entre mol­tes altres capçale­res i publi­ca­ci­ons espe­ci­a­lit­za­des com Estu­dis Baleàrics. En total, al vol­tant de mil cinc-cents tex­tos periodístics i apor­ta­ci­ons eru­di­tes, una part dels quals va agru­par-los poste­ri­or­ment en reculls edi­tats com Sa font, S’esca­lera i Es replà. Pons Bonet també és autor de diver­sos lli­bres. Ja el 1964 amb els relats d’El poble va gua­nyar el premi Gabriel Maura dels Pre­mis Ciu­tat de Palma, i el 1968 amb Cèdules per­so­nals va ser reco­ne­gut amb el premi Ciu­tat de Mana­cor.

Tot valo­rant la seva pro­ducció literària, el filòleg Pere Ros­selló, catedràtic de la Uni­ver­si­tat de les Illes Bale­ars, remar­cava en una glossa biogràfica a Estu­dis Romànics que els relats de Miquel Pons “cons­ti­tu­ei­xen el retrat d’una Mallorca que ha sofert una trans­for­mació radi­cal als anys 60 i 70”. Així, per a Ros­selló, “Pons vol fixar en els seus con­tes uns cos­tums i uns per­so­nat­ges que, amb els can­vis soci­als i econòmics, han des­a­pa­re­gut”. També, en oca­si­ons, s’apro­pava a nous ima­gi­na­ris lite­ra­ris, pot­ser influït pel “rea­lisme màgic o en la recerca d’un trac­ta­ment líric del món real”. Com pel seu ves­sant lite­rari, Pons va des­ta­car sobre­tot per la seva vocació analítica, que copsem en les bio­gra­fies que va escriure de per­so­na­li­tats mallor­qui­nes com Ber­nat Vidal, Miquel Llabrés, Cosme Bauçà i Antoni Gela­bert.

S’interes­sava per la cre­a­ti­vi­tat i les huma­ni­tats, i era habi­tual a les expo­si­ci­ons de Palma, ja fos­sin a la Sala Parai­res o a les gale­ries Quint, a més de freqüentar els actes del Cer­cle de Belles Arts.

Els parat­ges llu­mi­no­sos de San­tanyí i el seu intrínsec bullici lite­rari –com la geo­gra­fia pictòrica de Sóller– van influir en el desen­vo­lu­pa­ment dels seus pro­jec­tes quo­ti­di­ans, que ofe­rei­xen tes­ti­mo­ni­atge de les seves conei­xen­ces, lec­tu­res i anti­gues amis­tats, i que el por­ten a des­criure “la flai­rança de la terra banyada”, “els infi­nits ocells d’hora­baixa” que musi­ca­lit­za­ven els pins de casa seva o “les tar­des llu­mi­no­ses de març, quasi a punt de ser pri­ma­vera”. San­tanyí és el bres­sol del novel·lista Ber­nat Vidal Tomàs i també del poeta i dra­ma­turg Blai Bonet, de qui després del seu comiat pre­ma­tur Miquel Pons escri­via que “cada dia ima­gin tro­bar-lo por­tant sem­pre a la mà un lli­bre i un bro­tet de pi ten­dre”.

Les seves vivències per­so­nals i la remem­brança de per­so­na­li­tats literàries que va conèixer les va reco­llir a Mes­tres i amics en la meva vida (Docu­menta Balear, 2018), un autèntic tre­sor de la memòria cul­tu­ral, en el qual Miquel Pons reme­mora des dels ver­sos emo­tius de la poe­tessa Maria Antònia Salvà fins als debats periodístics amb Josep Melià, al qual defi­neix com un home­not –man­lle­vant el terme de Josep Pla–. D’aquesta manera, l’autor glossa l’obra de Jaume Vidal Alco­ver i la tasca de Miquel For­teza, l’engi­nyer de camins que va pre­si­dir l’Obra Cul­tu­ral Balear, i rei­vin­dica la figura del lingüista Fran­cesc de Borja Moll, “l’home del dic­ci­o­nari”, a més de remar­car el seu vin­cle amb el poeta Josep Maria Llom­part, reno­va­dor de l’Escola Mallor­quina i de qui enguany es com­me­mora el cen­te­nari del seu nai­xe­ment.

Al llarg de les pàgines del volum l’escrip­tor recorda també les llar­gues con­ver­ses man­tin­gu­des amb el com­po­si­tor Joan Vidal i la seva esposa, Imma­cu­lada Nac­her, al seu “casal flo­rit de lli­bres musi­ca­lit­zat al piano de coa, amb magis­tral inter­pre­tació dels clàssics i romàntics” de Cho­pin o Fre­de­ric Mom­pou; així com el viatge que jun­ta­ment amb el matri­moni –també acom­pa­nyats per mossèn Joan Sunyer– va empren­dre l’estiu del 1976 al Camp de Tar­ra­gona per tal de conèixer el pin­tor Maties Palau Ferré al seu estudi “que s’obria a un paradís de fei­xos de flors, gla­di­ols, tuli­pes, roses, gira-sols”. D’aque­lla estada, i les visi­tes que feren amb l’artista a Vall­fo­gona de Riu­corb i al Mones­tir de Poblet, en va sor­gir el lli­bre entre­vista Con­ver­ses a Mont­blanc amb Palau Ferré (Edi­to­rial Ramon Llull, 1977).

Ara que fa un any que l’escrip­tor mallorquí ens va dei­xar, recor­dem la seva con­versa ama­ble a Cala Figuera i relle­gim els seus tex­tos adjec­ti­vats plens de sen­ti­ment. La terra, el celatge i el mar de Miquel Pons, el cro­nista de San­tanyí que ens va redes­co­brir pai­sat­ges lite­ra­ris plens d’art.

(*)

Doc­tor en història

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia