En record del Dr. Albert Compte

Albert Compte Freixanet, nascut a Castelló d'Empúries el 1919, va morir a Figueres aquest 25 de febrer. Geògraf i historiador, fou professor de generacions d'empordanesos a l'institut Ramon Muntaner, on es va jubilar el 1986. Orfe de pare als nou anys, estudià als Fossos –La Salle– de Figueres, i a l'escola pública i a la dels hermanos de Sant Gabriel a Castelló mateix. Féu el batxillerat al Collell i el darrer curs a l'institut de Figueres. Després, a la universitat va estudiar lletres, especialitat d'història, i geografia física. Abans d'arribar a Figueres el 1957, a Barcelona va ser ajudant de la càtedra d'Alberto del Castillo, professor a l'acadèmia Pérez Iborra, on tingué d'alumne Jordi Pujol i els figuerencs Balló i Evarist Vallés, i a l'institut Montserrat, de noies. Seguidament, al de Lleida (1947) i, ja catedràtic, al de Cartagena (1950), on es casà i nasqueren Glòria i Teresa, les seves filles. Per l'exemple d'un company, s'inicià en la confecció de llibres de text per a alumnes de batxillerat que foren molt recomanats en el seu moment. Finalment el darrer objectiu: tornar a l'Empordà.

Durant aquests quaranta anys de docència, el Dr. Compte, també va fer recerca; en geografia destaca la seva tesi doctoral, la Geografía del Alto Ampurdán (Pirineos, 1963-1964), i en història, particularment, la de molts municipis empordanesos, sobretot la Jonquera i Castelló d'Empúries, del qual era cronista oficial. Membre de la Societat Catalana de Geografia, la majoria dels treballs els va publicar als Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, centre de la continuïtat del qual va ser l'ànima durant molts anys, des de la seva vicepresidència. A més, destaquem, amb relació al poble que el va veure néixer, Castelló d'Empúries, una guia de la vila i el llibre República i Guerra Civil a Castelló d'Empúries (Entre la història i les memòries) (1994).

Per als qui hem estat alumnes seus, el senyor Compte ha estat aquell professor que tots recordem molt ordenat en la feina i amb una característica que el singularitzava: expliqués geografia o història, dibuixava uns mapes a la pissarra, sovint mentre anava parlant, que semblaven sortits d'un gabinet de disseny, de tan ben fets, clars i didàctics que resultaven. Els feia amb guixos de colors –no hi havia pantalles interactives ni projectors–, impecables tot i que estaven condemnats a la vida efímera que els permetia el botxí –l'esborrador, que alliberava la pissarra per a la classe següent–. Una altra cosa en què el professor Compte va ser quasi un pioner en aquella llarga postguerra foren les sortides del centre: dues o tres vegades cada curs, acompanyava la classe a Empúries, Ullastret, Peralada, Castelló... per veure in situ art, arquitectura, arqueologia o els elements històrics que havia comentat a classe.

Ja d'estudiant havia tingut en la ment arribar a ser professor d'institut, feina que preveia plaent per a algú, com era el seu cas, a qui agradava ensenyar. A més, el Dr. Compte valorava del treball dels professors d'institut la llibertat d'ensenyament, el sou –que considerava suficient per portar una vida digna– i el prestigi social que –en el seu temps, ara no tant– tenien els professors. També considerava els períodes de vacances, que a ell, també investigador, li permetien de treballar en la recerca. Tot això li proporcionaren els llargs anys que exercí al Ramon Muntaner, una mena de meandres de la professió i de la vida.

Descansi en pau, Dr. Compte.