Recordant el Dr. Josep Cornellà i Canals

El dia 1 de juliol vaig anar a Montserrat. En arribar a Girona, la meva filla m'ha dit: “S'ha mort el Dr. Cornella.”

És un moment en què les paraules sobren i només et pots unir al dolor de les persones que estimes. Potser n'hi ha prou amb una mirada clara, una abraçada sincera o qualsevol altre gest que no s'expressi amb paraules. Sols les mínimes: “Ho sento.” “Us acompanyo en el sentiment.” “Rebeu el més sincer condol”... Tractant-se d'en Josep he de fer una excepció, perquè es mereix moltíssims elogis. Ens ha deixat la discreció personificada. Un home en qui moltes persones confiaven. En Josep ha realitzat un servei molt útil a la societat. Una vegada acabada la carrera va exercir de pediatre; però amb això no en tenia prou i es va especialitzar en psiquiatria. Amb la seva vàlua professional, ha ensenyat els joves a esdevenir persones adultes i que, pensant per si mateixes, aconseguissin esdevenir felices. Els ha ajudat a viure en pau, que se sentissin alegres, irradiessin vida i estimessin.

El coneixia de jove. Quan estudiava a Iruña –Pamplona–, i no hi havia internet, els seus pares li escrivien: primer el seu pare li comunicava les vivències i els valors familiars. La seva mare l'aconsellava. Com que li agradava escriure, encara tenia temps de cartejar-se amb mi. Ell utilitzava ploma estilogràfica, carregada amb tinta de color blau. Era molt sincer, delicat... Procurava pensar amb llibertat d'esperit i va anar evolucionant. (Com Freud. Diuen que es va trobar una nota –de l'any 1939– al seu escriptori –després de la seva mort– en què reflexionava sobre “què és la mística”). En Josep freqüentava el mil·lenari temple de Sant Daniel. La seva fotografia està impresa en un llibre. S'ho mereix, per molts motius.