Adéu, Peret: el rei de la rumba catalana

Dir adéu a en Peret, ho farà molta gent i molts mitjans, i de homenatges no li'n faltaran. Era un home públic, era un artista, era un autor, un cantant. Era un fill, un marit, un pare, un avi, un germà i tantes coses més que podria anar escrivint i no s'acabarien mai. Però en Peret, per damunt de tot, era gitano, i és per això que avui vull dedicar-li aquestes ratlles com a homenatge a la seva raça, per ser com era, per ser un home bo i perquè m'agradava. Vaig créixer amb les seves cançons i les he taral·lejat moltes vegades.

De petita, vaig conèixer molts gitanos i gitanes que vivien al Barri Vell. Algunes venien puntes i els coneixia quasi tots. Ara penso què se'n deu haver fet, d'aquella gent. Hi havia una noia que devia tenir la meva edat. Evidentment deuen haver envellit com nosaltres i potser aquella mare tan guapa que recordo ja no hi és. Quan passaven sempre saludaven amb aquella veu tan gruixuda: “Bon dia, noia.” Hi havia un matrimoni que vivia per Sant Pere o la Barca. Fa uns quaranta anys se'ls va morir un fill, i durant anys els vaig veure passar cada dia amb les seves flors. Tenen una fidelitat als seus difunts que no té res a veure amb nosaltres. Potser direu que són espectaculars, però els sentiments els tenen molt vius. Durant una època de la meva infantesa, a primera hora de la tarda passaven uns gitanos, i ara penso que devien ser romanesos; anaven vestits diferents dels d'aquí, que sempre solien anar negres, suposo que pel dol. Les dones anaven amb faldilles llargues estampades i de color beix clar, al cap portaven un mocador lligat ple de monedes. Una pandereta, una escaleta petita, una cabra a la qual feien pujar els graons... i un home amb un manubri. Nosaltres, que érem criatures, tan bon punt sentíem la música corríem per veure'ls d'un cantó a l'altre del carrer.

Ens ha deixat en Peret, el pare de la rumba catalana, que va portar alegria a tots els indrets que va trepitjar. A part de les actuacions professionals, també es va recordar als hospitals de la gent que patia, i amb un somriure els podia alegrar. Era també un home amb unes grans creences religioses. Moltes generacions el recordarem amb infinitat de cançons, però especialment per les Olimpíades del 92, el dia de la clausura.

Vagi el meu sentit condol a tota la família de sang, a la família gitana, a la família d'actors a Catalunya per la pèrdua d'un home emblemàtic, un home bo. El món de l'espectacle està de dol.

En Peret, l'home que ens va fer riure i disfrutar, abans-d'ahir, amb el seu traspàs, ens va fer plorar d'emoció. Vull tenir un record especial per a un noi de 20 anys que ha mort de malaltia i vivia a Vila-roja.

Peret, mai t'oblidarem.