Canals

De com guanyar el futur, quan mori el paper

Avui fa qua­ranta-cinc anys que va sor­tir al car­rer el pri­mer Punt Diari. El dia de Sant Jordi del 2026 en farà cin­quanta que va sor­tir al car­rer el pri­mer Avui. Més que mai, des d’El Punt Avui mirem el futur. I no només el mirem. L’ima­gi­nem. El pre­pa­rem. El llui­tem. I el gua­nya­rem. No hi ha excu­ses. Ni el peri­o­disme ni la llen­gua, les dues raons de ser d’aquest pro­jecte, es podrien per­me­tre cap altra pers­pec­tiva que la pers­pec­tiva de gua­nyar el futur. Per­drem el paper, i encara no del tot. Per­drem el paper diari, sí. Però no hi per­drem res més.

Dei­xem-ho clar. La par­tida que es juga no és si el paper imprès s’acaba o no s’acaba, que s’aca­barà. Com s’aca­ba­ran la tele­visió i la ràdio line­als que hem dis­fru­tat en el segle pas­sat i que ara viuen tant o més deso­ri­en­ta­des que el paper imprès, ho dis­si­mu­lin més o menys bé, segons els casos. El que hem cone­gut acadèmica­ment com “la galàxia Guten­berg” i els “mass media” ago­nitza sense remei. Evi­tar-ne el traspàs ja no és pos­si­ble. No és aquesta la par­tida que juguem. La par­tida que juguem és si en el nou ordre comu­ni­ca­ci­o­nal que­da­ran mit­jans, eines i apos­tes de país, amb la llen­gua del país i amb refe­rents del país. La par­tida que juguem és si que­da­ran mit­jans, eines i apos­tes cata­la­nes, en català i sense impos­tu­res. Mit­jans inde­pen­dents. És la mateixa par­tida que hem jugat aquests 45 anys. Si no en que­den, paga­rem molt cara la mort del matxo, que deia l’àvia Neus.

La comu­ni­cació és una estruc­tura d’estat que al segle XXI asse­nyala de manera molt clara quina és la forma, l’hora i l’ambi­en­tació en què cadascú dels actors actu­als ha de morir. Els vells mit­jans que sapi­guem fer una vola­dura con­tro­lada podrem viure una mort digna, que en el sec­tor no és poca cosa. I és pro­ba­ble que superem la dècada dels trenta i que ens endin­sem en la dels qua­ranta. Però hi haurà una fei­nada per arri­bar, amb paper cada dia, a mit­jans de segle. Els que esti­guem per la feina tin­drem altres opci­ons que tan­car la porta per fora. La recon­versió és pos­si­ble. Ja fa anys (el 2013) que un dels nota­bles del sec­tor (Lluís Bas­sets) va escriure l’assaig L’últim que apa­gui la llum. No serà neces­sari. De la vola­dura con­tro­lada de les velles estruc­tu­res en sor­ti­ran les noves. Dels altres no en puc res­pon­dre, però puc par­lar per nosal­tres amb força fona­ment de causa.

El peri­o­disme inde­pen­dent i en català podrà fer un gran salt enda­vant amb les noves tec­no­lo­gies i els nous hàbits cul­tu­rals dels ciu­ta­dans. El somni d’un diari naci­o­nal per edi­ci­ons, que va moure aquest pro­jecte a par­tir dels noranta, quan el lide­ratge a Girona va ser tan clar com incon­tes­ta­ble, serà una rea­li­tat en el món digi­tal. Podeu pujar-hi de peus. La subs­ti­tució del paper en els pro­pers anys (25 més, encara, i ja n’hi por­tem 25) l’hem de viure, la vivim i la viu­rem com una opor­tu­ni­tat. Una opor­tu­ni­tat per al peri­o­disme inde­pen­dent i una opor­tu­ni­tat per a la llen­gua cata­lana.

Estem, ara mateix, en el procés de vola­dura con­tro­lada de què par­lava fa un moment. Els onze dia­ris de Cata­lu­nya que tenen edició impresa set dies a la set­mana han per­dut en el període 2020-2022, els dar­rers tres anys dels quals es conei­xen les dades, un total de 45 mili­ons d’euros. Tot i que, en el mateix període, la Gene­ra­li­tat i l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, les dues grans ins­ti­tu­ci­ons del país, hi han apor­tat (entre sub­ven­ci­ons i publi­ci­tat) 43 mili­ons d’euros, un 10% de la fac­tu­ració total. Els onze dia­ris veníem, el desem­bre del 2023, una mit­jana diària de 118.206 exem­plars. Fa vint-i-cinc anys aquests matei­xos dia­ris en veníem 580.311 de mit­jana diària. És aviat dit! Una cai­guda del 80%.

Al mig del marasme gene­ra­lit­zat, El Punt Avui hem tan­cat amb bene­fici tots els anys d’aquesta dècada, alhora que hem reduït el deute a la mei­tat i tenim pre­vist i pac­tat amb els cre­di­tors dei­xar-lo a zero en qua­tre anys més. L’any 2040, 122 per­so­nes de la plan­ti­lla actual (que és de 147 per­so­nes) hau­ran reu­nit les con­di­ci­ons objec­ti­ves per a la jubi­lació. Mal­grat totes les inclemències del temps i la dis­cri­mi­nació a què ens sot­me­ten les grans ins­ti­tu­ci­ons, l’eco­no­mia no és un pro­blema greu per a aquest pro­jecte.

Un forat incon­ce­bi­ble el tenim en el diner ins­ti­tu­ci­o­nal. Després de tot un any de silenci admi­nis­tra­tiu a la nos­tra demanda, hem por­tat la Gene­ra­li­tat al jut­jat i enge­guem procés amb l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Fins i tot en un estat amb una judi­ca­tura tan estra­nya com l’espa­nyola, la juris­prudència deixa clar que la publi­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­nal s’ha de con­trac­tar amb cri­te­ris de difusió. Que l’any 2022 el diner ins­ti­tu­ci­o­nal que ens va arri­bar fos 1.111.000 euros amb una venda de 10.768 exem­plars dia­ris fa més cara de càstig que de res més si mirem les altres difu­si­ons i les altres apor­ta­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals. Ja s’ho faran. Nosal­tres, a la nos­tra.

Sense inde­pendència econòmica no hi ha inde­pendència edi­to­rial; per això donem les gràcies als més de quinze mil subs­crip­tors que ens la pro­por­ci­o­neu. La vos­tra con­fiança i una gestió econòmica basada a esti­rar la màniga just el que el braç neces­sita és el que ens per­metrà gua­nyar el futur. Gua­nyar el futur, que vol dir man­te­nir-nos lluny de la colo­nit­zació espa­nyola de la comu­ni­cació cata­lana. Gua­nyar el futur, que vol dir evi­tar haver d’age­no­llar-nos davant l’inter­ven­ci­o­nisme del poder polític i del poder econòmic. Gua­nyar el futur, que vol dir no accep­tar que et pugi a cavall la publi­ci­tat enga­nyosa. Gua­nyar el futur, que vol dir tenir com a dogma de fe que els fets són sagrats i que les opi­ni­ons són lliu­res. Gua­nyar el futur, que vol dir garan­tir que en aquest diari hi tro­ba­reu cada dia de cada dia el vos­tre moment d’inde­pendència diari! Gràcies, lec­tors, subs­crip­tors i anun­ci­ants pels 45 anys de con­fiança. Gràcies per aquesta sòlida base que ens per­metrà gua­nyar el futur.

Joan Vall Clara
Vaig néixer a Calonge (Baix Empordà), l’agost de 1958. Als setanta vaig impulsar el primer butlletí anual de la Unió Esportiva i la revista mensual ‘La Cucarraca’. Vaig formar part, com a corresponsal, de la primera redacció de Punt Diari. Després vaig ser-ne redactor, cap de secció, redactor en cap i director (1989). L’any 1992 vaig passar a la gestió com a director editorial. Després vaig ser-ne director general, vicepresident executiu, conseller delegat i president-editor. El 2022 vaig tornar a la direcció periodística i ho compatibilitzo.

Els tres anys tancats amb benefici

Joan Vall Clara

Deu diaris (dels onze editats a Catalunya que surten en paper set dies a la setmana) acumulen pèrdues des de començament de la dècada dels anys vint. Els quatre de distribució nacional sobrepassen els 33 milions (33.471.000 €), els cinc locals passen dels 4 (4.251.000 €) i els esportius superen els 7,5 (7.585.000 €). Un total de 45.307.000 € en tres anys. Són les dades que consten en el Registre Mercantil.

Tenim un forat inconcebible en el diner institucional

Joan Vall Clara

En aquest quadre es pot veure la grandària del forat que ens fan la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Tenim un 12% de més difusió que l’Ara, però a l’altre diari hi van 2.341.000 euros de diner institucional de més que al nostre, i que tampoc li serveixen per equilibrar els comptes anuals. En treure les ràtios sobre la facturació total, sobre el nombre de treballadors i sobre els exemplars venuts, ens quedem de pasta de moniato.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.