Canals

1977

El temps de l'esperança

El 1977 va ser un any bo per a Montserrat Roig. Va ser un any en què van prendre forma real molts dels anhels que l'escriptora i periodista havia expressat personalment i també en la seva obra. Va ser també un gran any per a la majoria de ciutadans catalans. Catalunya va viure la gran manifestació del milió de persones al passeig de Gràcia de Barcelona amb la celebració de la diada de l'11 de Setembre, en què es reclamaven els drets nacionals. Va ser l'any de les primeres eleccions democràtiques fetes a l'Estat espanyol i del retorn del president Tarradellas (“Ciutadans de Catalunya: Ja sóc aquí”)i la restauració de la Generalitat de Catalunya. El 1977 també va ser el de la legalització del PSUC i també el de la celebració de les Jornades Llibertàries al parc Güell de Barcelona. Va ser un bon any per a tots aquells que havien provocat la irritació del règim dictatorial de Franco. Van sortir els carrer els socialistes, els comunistes, els anarquistes, els veïns reivindicatius, els catalanistes, els artistes, els col·lectius feministes i els gais, que demanaven la derogació de la llei de perillositat social que no s'aboliria fins l'any següent. Els ciutadans de tota mena van poder expressar el seu desig de viure en llibertat, un nou estat de coses que també reclamava la recuperació de la memòria robada, perduda o oblidada. Montserrat Roig obrirà un camí a aquest reajust amb la història amb la publicació del llibre Els catalans als camps de concentració nazi, que l'any següent obtindria el premi Crítica Serra d'Or. Amb aquest assaig històric, Roig mostrava la seva vessant periodística, que també va estar present en la seva obra de ficció. L'any 1977 van morir Groucho Marx i Elvis Presley.

El temps de les cireres Montserrat Roig Edicions 62

El temps de les cireres de Montserrat Roig

Al darrer disc de Raimon, Rellotge d'emocions, s'hi troba el tema Barcelona'71, en què amb ironia el cantautor de Xàtiva recorda la gran aportació al país que va fer la Policía Nacional al temps del franquisme. Natàlia Miralpeix, la protagonista central d'El temps de les cireres, de Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991), viu tangencialment la gran capacitat dels grisos per estimular les emocions quan és detinguda després d'assistir a una manifestació d'universitaris. Natàlia se'n deslliura sense gaires problemes del conflicte policial per les influències del seu pare, Joan Miralpeix, un republicà que acaba, com altres del seu perfil sociològic, refugiant-se en el plaer burgès de fer diners com a única rebel·lia contra el règim franquista. La Natàlia no s'entén amb el seu pare i acaba fugint a l'estranger quan el conflicte generacional s'agreuja a causa d'un avortament. La Natàlia se'n va l'any 1963, coincidint amb la condemna a mort del comunista Julián Grimau, en un gest amb què el règim vol mostrar la seva fortalesa, i torna a Catalunya el 1974, l'any que s'executa l'anarquista Puig Antich, en un moment en què la Dictadura afeblida vol donar un cop d'efecte que en el fons seria el punt zero de la seva descomposició.

El temps de les cireres va més enllà del moment generacional de la protagonista (el mateix que el de la Montserrat Roig) i abasta, des de l'experiència dels seus familiars, tota la Dictadura. Ho fa des de la mirada d'una família burgesa catalana, l'escenari perfecte per tractar dels prejudicis, de la falsa moral i del desig insatisfet. Amb aquesta obra, amb què l'autora havia guanyat el premi Sant Jordi de novel·la l'any 1976, continua la trilogia iniciada amb Ramona adéu (1972) i que seria closa amb L'hora violeta (1980), en què amb els personatges d'El temps de les cireres es planteja diverses reflexions al voltant de la dona. Aquesta temàtica la va tractar en el món de la no-ficció a l'assaig feminista ¿Tiempo de mujer? (1980).

Roig va relatar la realitat objectiva del país des del subjectivisme personal de diferents generacions. Una manera de narrar que li va permetre donar sortida conjuntament al seu talent literari i a la necessitat vital d'explicar el món que l'envoltava i que constituïa l'eix de totes les seves inquietuds. Montserrat Roig va ser una gran escriptora, però també una gran periodista. Dues activitats per a les quals va fer servir sempre el mateix material: les persones i les seves motivacions a la vida. Així ho va demostrar a l'etapa de periodista televisiva en el programa Personatges del circuit català de Televisió Espanyola, en què tractava de buscar el to i el component més personal de l'entrevistat a banda de la seva significació professional.

Abans de la seva prematura mort, Montserrat Roig va escriure una altra tanda de llibres amb cohesió pròpia i diferenciada: L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i els relats El cant de joventut (1989) que van quedar interromputs a causa de la seva malaltia. Roig havia començat la seva trajectòria literària amb el llibre Molta roba i poc sabó (1972).

TRIA DE REFERENTS

Procés de contradicció suficient

(Edicions 62)

Manuel de Pedrolo

En aquesta obra, Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, la Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) s'endinsa en el territori fosc dels pactes amb les forces diabòliques, però en el seu cas la tradició faustiana té un component diferent, que demostra com Manuel de Pedrolo va saber donar personalitat pròpia i contemporaneïtat a gèneres i temàtiques literàries tradicionals, d'una manera ben moderna.

París flash-back

(Laia)

Víctor Mora

Luis Martí és una mena d'alter ego de Víctor Mora que protagonitza un dels conjunts d'obres més interessant de Víctor Mora (Barcelona, 1931), la trilogia formada per El plàtans de Barcelona,(1972), París flash-back (1978) i El tramvia blau (1985), en què es creuen els anhels més innocents de la infància i el compromís de joventut i maduresa per canviar el món.

Jo pos per testimoni les gavines

(Laia)

Carme Riera

Aquest llibre de Carme Riera (Palma, 1948) va donar continuïtat a Te deix amor la mar com a penyora (1974). Dos llibres de prosa poètica que van ser un clar reflex de la necessitat d'un tipus de relat líric i tendre que donés resposta i contrapunt als combatius i agitats temps que es van viure al final de la dictadura de Franco i al principi dels anys de la Transició democràtica.

Self-service

(Ucronia)

Quim Monzó / Biel Mesquida

Aquesta obra compartida va representar l'entrada d'una nova generació de literats catalans i també una manera de veure les lletres molts menys sacralitzada. La transcendència de la vida tractada sense complexos i amb moltes ganes de viure-la. Aquest plantejament conceptual es va traduir també en un llenguatge fresc. El temps va donar la raó als qui van parar atenció en els dos joves escriptors.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.