El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/estevevilanova
Articles
Comentaris

 

 

Ja sé que estem en uns moments complicats i que el confinament és una mesura extraordinària per la qual no hi estàvem preparats, ni tant sols hi havíem pensat. Però els fets extraordinaris venen quan hom menys s’ho espera. Us dic per experiència de vida que quan de cop té un fet extraordinari negatiu cal molta calma per assumir-lo i lluitar per sobreposar-se, fins i tot quan tot sembla impossible, s’ha de lluitar perquè  us asseguro que sovint els miracles existeixen, si hi posem la constància i la disciplina necessària. El pitjor que ens podria passar és quedar-nos aturats, atordits i lamentant-nos de la nostra dissort. Ara toca quedar-nos a casa, i després ja sortirem.

El que no m’agrada del què veig és que en aquests moments complicats s’entri en una deriva ferotgement i unitarista per tal de combatre qualsevol que gosi dir que el rei va despullat, o, fins i tot, que el rei potser va despullat, davant d’aquesta gent amb moltes medalles, i amb poc coneixements científics, que aprofiten l’avinentesa per fer una apologia que res te a veure amb la pandèmia. I això ho trobo repugnant. I seguint amb el seu sistema militarista de l’obediència sense qüestionar-la, quan algú gosa qüestionar-los i demanar variar l’estratègia, automàticament s’esdevé un dissident i ara cal unitat rere el general. I si s’insisteix, el comparen com un publicista goebbelià  sense atendre el judici i les recomanacions de científics, aquets sí, científics, que reclamen les mesures que rebutgen.

I és que en el fons, estem en una contesa ( fitxin-se que no dic “guerra” expressament com els hi agrada als entorxats militar i portaveus) molt barroera perquè juguen fins i tot amb vides, per recuperar unes  essències ja enterrades.

En caldrà paciència, constància i contundència, perquè ens neguem a sentir-nos manipulats i callats.

Bon confinament i sempre amb el cap alçat. Ens en sortirem

 

 

Em sembla impresentable que la ministra de Defensa Margarita Robles, surti a fer declaracions sobre la crisi sanitària en un país democràtic i ho faci en una televisió, La Sexta, tendenciosa i centralista. I a més em sembla impresentable que la senyora ministra aprofitant l’altaveu de l’unionisme critiqui amb duresa la gestió del MHP Quim Torra, quan aquest el que demana és confinament de Catalunya i Madrid, tal com ho recomanen els experts científics apolítics.

Ara entrarem a la deriva que mentre duri aquesta crisi sanitària no es podrà criticar al Gobierno, faci el que faci, perquè amb el coronavirus es pot justificar tot, fins i tot aquesta centralització descomunal de les competències i aquest militarisme brutal, que els que tenim una edat, ens porta just en l`època franquista quan un general era  “l’autoritat”.

Adverteixo que aquest pas que han fet els Socialistes i els de Podemos d’una manera o altra el mantindran durant la post crisi sanitaria, i el missatge de VOX, com el COVID-19, ja haurà infectat a tots els partits. El futur econòmic i polític d’aquest país, és molt negre.

Avui la Marta Vilalta, en nom d’ERC, ha perdut una ocasió formidable de defensar la política sanitària catalana i de les alertes que fa el President Quin Torra i la Consellera de Salut Alba Vergés cada dia de confinar Catalunya i Madrid i de denunciar la incautació per part de l’Estat de productes sanitaris bàsics que la sanitat catalana ja tenien comprats. La Marta, quan li han demanat des de Madrid,  la seva opinió de les paraules del President Torra, com dic, en lloc de defensar el Govern català, s’hi ha posat de perfil, dient simplement que ara no és moment de polèmiques, unes paraules aprofitades per Margarita Robles, per tornar a criticar al President.  De fet, no sé si a vosaltres, però a mi m’estranya molt el silenci del Grup parlamentari d’ERC a Madrid i del loquaç Gabriel Rufián en tot aquest període. Cap retret a les accions de Pedro Sánchez ni dels ministres responsables de l’Estat d’excepció per la seva mala política denunciada reiteradament aquí per la Consellera Vergés?

 

Saber negociar

Sense alterar-ne l’essència. Justament és això el que m’ha fet pensar, observant aquesta mutació experimentada per ERC del que eren els seus principis inamovibles, defensats fermament i juntament amb més de dos milions de catalans, i que han suposat una gran repressió i llargues condemnes de presó. Els líders d’ERC, per justificar el seu canvi i la seva negociació, repeteixen que ells són els més independentistes de tots els independentistes i que ningú els pot donar lliçons d’independentisme. Segur que sí, però el poc contingut que ha transcendit del paper signat amb el PSOE i les declaracions d’alts dirigents socialistes membres del grup negociador revelen que ERC ha fet una mutació i accepta el pacte que en cap cas hi haurà unilateralitat ni sortirà de les costures de la Constitució. Avui, em crec més el senyor José L. Ábalos que no el senyor Gabriel Rufián, entre altres coses, perquè el primer s’ha mantingut sempre en el mateix lloc i el segon té tants canvis de guió i mutacions que és impossible seguir-lo.

Estic expectant per saber quin serà el resultat de la negociació, perquè se’m fa difícil pensar que, tenint uns trumfos tan clars, sols hagin servit per omplir aquells escassos folis. Tampoc sé si Rufián és la millor persona i la més preparada per escometre una negociació d’aquesta importància, si no és que en realitat s’hi dona poca importància. Però en política passa sovint que s’encomanen tasques i responsabilitats a persones més per afinitat que no pas per habilitat i coneixement.

I hi he trobat a faltar un capítol de compromisos per minimitzar el greuge del finançament autonòmic i l’insuportable dèficit que tenim. Rufián ja va dir solemnement a Madrid (és clar): “A mi no me roba España; me roban Rato, Bárcenas, Millet, Pujol…” I dic que parlava per ell perquè l’actual vicepresident de Catalunya, amb una mica de pes a ERC, Pere Aragonès, ja el 2005 deia, i ho mostrava amb cartells: “Cada segon, Espanya ens roba 450 euros.” Suposo que Rufián s’hauria d’haver llegit l’informe que el 10 de gener va fer públic el Departament d’Hisenda –sí, d’Hisenda, que depèn del vicepresident Aragonès– i que acompanya el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2020, en el qual queda clar que el 2015 i el 2016 Catalunya ha aportat a l’Estat 33.604 milions d’euros més del que n’ha rebut. Hi aportem un 19% i en rebem un 13%.

I l’hauria d’estranyar que Madrid, amb el 16% de les empreses, recapti el 48% de l’IVA, el 41% de l’impost de societats i el 38% de l’IRPF. Una comunitat autònoma de 6,5 milions d’habitants recapta l’IRPF d’una de 28,6 milions.

També hauria estat bo que hagués tingut present l’informe de la Cambra de Comerç de Barcelona sobre el dèficit d’inversions ja pressupostades i no executades de l’Estat a Catalunya en infraestructures, que suma un total de 8.000 milions d’euros i suposa un 3,3% del PIB, i que, si s’haguessin executat, haurien comportat 111.501 llocs de treball a temps complet i la generació de 3.776 milions de rendes salarials. I si voleu eixamplar una mica la mirada, podem dir que en quinze anys hem enviat a Madrid, sense retorn, 240.000 milions d’euros, que és més que el nostre PIB d’un any. Enteneu ara per què el govern de Pedro Sánchez ha dit que no té cap interès a publicar les balances fiscals? Però, és clar, si els referents són Pujol i Millet (els altres no són catalans) com a coartada, és normal que no s’hagi preparat per a unes negociacions tan importants. Potser en la segona ronda de negociacions, que serà la dels pressupostos, ho podrem refer tenint present aquestes dades, i penso que JxCat també hauria d’entrar en les negociacions i posar sobre la taula aquestes dades, que són impresentables i que ens obliguen a viure amb una pressió tributària que podríem mitigar amb un millor finançament i amb l’acompliment dels pressupostos, i ens evitaria endeutar-nos com hem de fer ara.

L’astracanada de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, d’interferir per aconseguir el Mobile World Congress és un exemple clar de com ha actuat sempre Madrid i del centralisme de rapinya espanyol.

PD. Article publicat a El Punt-Avui

Govern i poder

 

Sempre havíem pensat que els governs eren la font del poder executiu, fins que des de fa uns anys amb les martingales i corrupteles del PP s’ha transferit al poder judicial bona part del poder que ha de tenir un govern democràtic. Avui ja ningú mínimament informat i objectiu pot negar l’evidència que el poder judicial és qui ostenta i exerceix molta part del poder polític amb l’excusa que el país i la unitat estan en perill i ells en són els defensors. I quan la majoria dels magistrats escollits en un procés dissenyat i executat pel PP són de la seva confiança, i molt sovint de la seva obediència, el biaix ideològic de les seves sentències i pronunciaments és tan profund que compromet qualsevol acció governamental si no és del gust de les seves creences. El problema que té la democràcia amb un poder judicial polititzat és que el poder polític democràtic queda disminuït i condicionat per un poder que té escassos contrapesos i s’esdevé un poder pràcticament absolut i inqüestionat.

En el debat d’investidura el tripartit de la dreta extrema ja va avisar reiteradament que utilitzaria el poder judicial i no en deixaria passar ni una. Un avís que en un país normal podríem qualificar com una astracanada, entenent-ho com “una peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”, tal com ho defineix el diccionari, però aquesta amenaça en boca del líder de Vox, aplaudit pel PP i per Cs, sabent que la gran majoria del poder judicial són receptius amb les seves proclames, sincerament no augura gaire res de bo. El nacionalisme de tots ells, per defensar els seus ideals no reparen a trepitjar qualsevol dret col·lectiu i privat. Ho estem veient. I a més, sovint, els jutges per defensar la seva causa recorren a una interpretació tan laxa de les lleis que amb aquesta tàctica qualsevol llei pot servir tant per A com per B. La darrera mostra d’aquesta creativitat és la del magistrat Llarena reconeixent la immunitat de l’eurodiputat Carles Puigdemont i de Toni Comín arreu llevat d’Espanya, posicionant-nos en una autarquia jurídica espantosa. Fitxem-nos-hi bé, aquesta aplicació del dret selectiu de retirar de fet a l’Estat espanyol o alguns diputats, si li interessa pels seus objectius, totes les prerrogatives i drets que té qualsevol europarlamentari és molt perillosa. Un despropòsit que espero que la justícia de la UE reconduirà. Pablo Llarena, amb les seves actituds erràtiques constants davant d’Europa, és l’evidència més clara de fins a on estan disposats a sacrificar el seu prestigi per salvar el “seu” país.

Una mala notícia per a Catalunya d’aquesta setmana és la confirmació de la marxa del president de Seat, Luca de Meo. No és un fet irrellevant puix que Luca, a més de ser un gran gestor i un grandíssim estrateg, ha posicionat la marca vinculant-la amb Barcelona i deixa la companyia presentant els resultats de vendes i beneficis del 2019, que són els millors de la seva història. Luca de Meo va ser l’alt executiu que no va cedir a les múltiples i importantíssimes pressions per traslladar la seu central a Madrid, en aquella infausta maniobra de la confabulació entre els més alts poders polítics i els econòmics espanyolistes. Ben aviat que va començar el procés, els periodistes intentaven formular-li preguntes trampa per tal que opinés sobre la situació catalana, i molt elegantment i intel·ligentment els va respondre amb un impecable: “Jo només sé fer cotxes.” Una resposta que molts dels grans catalans no van saber donar i es van veure arrossegats pel xuclador espanyolista pel pànic de l’ 1-O.

I dèiem que era una mala notícia també perquè just en aquest moment en el sector s’està produint una transformació estratègica importantíssima que suposarà la transició dels vehicles que consumeixen energia fòssil cap als d’energies netes, especialment elèctrics. Aquest canvi suposarà una transformació radical de la mobilitat en què hi haurà guanyadors i perdedors i tenir al davant un executiu de prestigi, amb visió de futur i de pes dins del grup, era una assegurança perquè no es deslocalitzessin per afavorir altres marques del grup o per recentralitzar activitat.

( article publicat al diari El Punt-Avui, d’avui)

  • El president Quim Torra , sortint de declarar dilluns al judici per desobediència E.F. / EFE.

Anaïs Nin deia que no veiem les coses tal com són, sinó que les veiem tal com som nosaltres. Probablement aquesta dicotomia entre la seva realitat i la nostra, si no la salvem amb l’honestedat, és el punt clau de la no entesa. Fixem-nos en el que ens passa als catalans, o a molts catalans, quan els espanyols ens veuen no com a catalans sinó com a mals espanyols als quals cal reeducar. Han d’entendre que la gran majoria dels catalans som capaços de sentir-nos únicament catalans però en absolut antiespanyols; en tot cas, això sí, ens sentim profundament contraris a l’assimilació, a la humiliació, i als sotmetiments, i volem ser lliures.

La passada campanya electoral, que va ser una còpia reforçada de la de fa sis mesos, també va girar en exclusiva sobre com han d’afrontar el conflicte català, veient-lo exclusivament tal com ens veuen i no com ens veiem nosaltres. En les seves anàlisis ens han arribat a dir: malalts, sectaris, supremacistes, colpistes, terroristes, insolidaris,… i que aquí hi ha un problema de convivència i violència; tot per negar que hi ha un problema polític.

Recordo haver llegit fa anys quelcom d’un místic que deia així: “com pretens trobar Déu si el negues?” Com pretenen trobar una solució al problema de Catalunya si el neguen? És la pregunta clau. De fet haig de dir que sí que ho saben i més que un problema d’anàlisi el que tenen és un de covardia. En el seu dia el problema, amb una mínima capacitat política i d’estadista, es podia haver resolt fàcilment, però el temps l’ha engrandit i ara és un elefant que ja té massa força i saben que no el poden dominar. I arribats aquí només hi ha una manera, que és deixar les ambicions de sotmetiments i acceptar que només un pacte entre lliures és possible.

Si han estat atents a la darrera campanya i als debats, més del noranta per cent de totes les intervencions feien referència a Catalunya. A totes les televisions, ràdios i diaris de fora de Catalunya el tema estel·lar era Catalunya, i vista tanta coincidència i unanimitat hom es pregunta, és que a Espanya i les comunitats autònomes no tenen cap problema? És que no hi ha problemes d’atur, d’atur juvenil, de finançament, de pensions, mediambientals, de canvi de model energètic, dels dèficits sanitaris, socials, pressupostaris, feminicidis,…? A ningú l’afecta tot això? Ningú veu l’alentiment econòmic que s’apropa i els seus previsibles efectes? Tothom està satisfet de l’ensenyament primari, secundari i universitari? Tothom està content amb aquesta promiscuïtat entre els tres poders de l’Estat que Montesquiu s’està retorçant a la tomba? Tothom està d’acord amb aquesta deriva suïcida de pèrdua de drets que pensàvem intocables i que avui qualsevol fet es por convertir en susceptible de ser terrorisme i emparats amb aquesta paranoia d’enemics imaginaris, es puguin tancar web, internet, i el que faci falta? A la campanya, segur només importava Catalunya i els pèrfids catalans? I total, per què si l’elefant segueix present. Einstein advertia que si vols resultats diferents no facis el mateix, doncs això. Vull pensar que han vist i anat acceptant que ni amb l’ajut del TC, ni del TSJC, ni de les forces repressives, ni amb el BOE, actuant conjuntament han mogut l’elefant; més encara: l’elefant va creixent!

Tinc l’esperança que un dia molts d’aquests espanyols que han comprat cegament i acríticament el discurs interessat de molts polítics de l’anticatalanisme descobriran que era maliciós i pretenien excitar les masses perquè els proporcionava vots. I descobriran el grau de manipulació de què han sigut víctimes, i tard o d’hora es trobaran amb greus problemes que els havien amagat amb aquest discurs i que hauran d’afrontar la realitat amb força sacrificis, perquè una cosa és clara, ni amb Unides Podem en el govern, deixaran de fer les reformes que demana la UE. Recorden el que els va passar a Grècia amb els que van votar Syriza? I mentrestant, l’elefant seguirà present.

 

 

 

En Josep López de Lerma, avui fa un article en el Diari de Girona que titula: “La princesa Elionor a la sala d’Espera” i a banda del panegíric que fa de la monarquia espanyola hi noto uns errors que m’agradaria comentar. Diu: “ La Fundació no és un invent del «règim del 78», sinó fruit de la voluntat integradora i reconeixedora de la diversitat del rei Joan Carles I i del seu fill, el rei Felip VI.” No, la Fundació va ser concebuda en un moment de molt baixa propularitat de la monarquia a Catalunya i uns prohoms catalans: Conde de Godó, Miquel Roca, Arcadi Calzada,… i d’altres, es van inventar la Fundació. La seva génesi va ser molt discreta amb entrevistes a medis de comunicació per intentar  que no hi fossin extremadament beligerants. Els primers anys va ser un acte, més o menys reixit, fins que el Borbó Rei,  que havia ostentat el títol de pincep de Girona, el 3-O va fer aquell discurs tant beligerant. Un discurs tant incendiari que ni Mariano Rajoy, ho volia i va obrir la porta del “a por ellos”. Aquella commoció va provocar el rebuig definitiu a la monarquia de gran part dels catalans.

Dos anys més tard, a través de digital El Español, la Zarzuela diu: “El Rey no se arrepiente de nada de lo que dijo en su discurso ¿cómo se va a arrepentir? (…) No cambiaría ni una coma (…) arropó a todos esos catalanes que se estaban sintiendo completamente abandonados (sic). El gobierno Rajoy tuvo dudas. La decisión estaba tomada el mismo 1-O, ese día avisó a Moncloa que quería dar un paso al frente para que España se viera como un país serio. Viendo las cargas policiales, jamás dudó”. 

De fet com a resultat d’aquell discurs,  honorables empresaris gironins que des del principi van formar part activa del patronat de la Fundació és van donar de baixa expressant les raons en una carta pública molt reveladora.

L’assenyalament de noms propis que fa l’autor de l’article, segons ell: “per la història més provinciana de casa nostra: rectora Anna Maria Geli, alcaldessa Marta Madrenas i el president Domènec Espadaler” estic segur que sí passaran a la història per haver defensat l’honor i la democràcia, mentre que alguns podria ser que malmetessin la seva història tot i havent tingut un bon currículum.

Tampoc és ètic comparar un rei, com fa,  amb un primers ministres o presidents de repúbliques. Si vol fer-ho ho ha de fer amb iguals, i seria bo que ho fes amb la Reina d’Anglaterra. Incapaç de fer un discurs incendiari com aquest, ni tant sols fer de viatjant de les grans empreses pel món o anar a Davos a vendre espanyolitat.

Catalunya 30/40

 

La Llotja de Mar, és un edifici imponent d’arquitectura gòtica i neoclàssica que ha acollit els mercaders de la ciutat de Barcelona i destinat a contractacions. Té un passat històric esplendorós des que del 1352 ha estat l’epicentre del comerç català i testimoni del creixement econòmic.  El 1714 va ser víctima dels efectes dels setges borbònics i es va convertir en caserna , fins que va tornar ser recuperat per la ciutat. També el saló de contractacions acollia distintes manifestacions culturals com la del 2 de juliol del 1708 que va acollir la primera representació de tot l’Estat espanyol d’una òpera italiana. Amb la presa de Barcelona per l’exèrcit borbònic es va interrompre totes les activitats culturals a la ciutat  fins el 1750. Va ser la seu del Consolat del Mar i avui és la seu corporativa de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.

És en aquest marc històric i epicentre del desenvolupament econòmic català que el President de la Cambra de Barcelona Joan Canadell en presència del President Quim Torra i davant d’un gran nombre d’empresaris i agents socials, va presentar els principis per una Catalunya independent amb perspectives 30/40. Canadell va assegurar en la seva presentació que Catalunya en 10 anys podríem assolir el PIB per càpita de 50.000 euros i un salari mínim de 1.400 euros que ens equipararia amb Àustria. Per assolir aquests objectius va senyalar catorze eixos estratègic pel nou model econòmic i el primer és disminuir dependència amb el mercat espanyol tot assenyalant que el mercat mundial és seixanta vegades més gran que l’espanyol. També proposa: dissenyar infraestructures descentralitzades, potenciar el turisme i distribuint-lo per tot el territori català, la formació, la innovació, impulsar la emprenedoria, potenciar l’economia digital, potenciar la sobirania energètica amb renovables, mantenir els principis de sostenibilitat, potenciar la simplificació administrativa, eliminar oligopolis, reformar el sistema fiscal, crear noves estructures econòmiques vinculades a la nova economia, establir salaris dignes, impulsar les cambres de comerç i enfortint-les com a vincle d’interlocució bàsica de l’empresariat.  Segons Canadell, aquest pla és el que ens ha de fer créixer de forma ràpida i serà el que marcarà la seva presidència. La vicepresidenta de la Cambra. Mònica Roca, va ressaltar la necessitat d’impulsar la I+D per assolit el 4% del PIB com els països més desenvolupats. Per la seva part el president del la Cambra de Girona, Jaume Fàbrega, advertí la necessitat de transformar la formació i imbricara-la amb les persones grans per tornar-les al mercat laboral, un fet que podria reduir la tassa d’atur en un 5%.

És normal que en certs sectors dels clàssics de l’empresariat espanyol i l’espanyolista es comenci a sentir pànic pel nou enfoc que ha suposat l’entrada dels nous gestors de les Cambres catalanes i el lideratge del president del la Cambra de Barcelona Joan Canadell. Ja varem dir en el seu dia que l’entrada de la candidatura d’Eines de País, a la direcció de la Cambra suposaria un gran canvi, i no ha passat massa temps que Canadell ja ha rebut avisos i pressions  adduint que a la Cambra no s’hi pot fer política. Notificació que ni en temps de la dictadura franquista va rebre mai Francesc Ferrer i Gironès, a les hores president de la Cambra de Girona, que  la va convertida en un servei polític.

L’endemà, els economistes es reunien en el sopar i entre altres fets rellevant que es van ressenyar va ser el lament que a l’any 2018 l’execució pressupostària de l’Estat a Catalunya va ser del 58% mentre que a Madrid en el període 2015 a 2018 va ser del 114%, 521 milions més dels previstos; un greuge que juntament amb el també recordat per Canadell, del dèficit fiscal, hem d’anar denunciant arreu. El economistes catalans i les Cambres catalanes apel·len per una economia digital i sostenible, dues característiques que ens ha de portar a guanyar el futur.

Podria ser que Catalunya, després de molts anys, hàgim trobat els lideratges econòmic i empresarial que sense cap condicionament ni motxilla, defensen i poden parlar amb tota llibertat en nom de Catalunya i per Catalunya. Ara només ens falta un Govern fort que acompanyi i també lideri la seva part.

‘Malamente’

 

 

ESTEVE VILANOVA – [email protected]

De vegades es fa difícil creure en les relacions causa-efecte entre certes situacions, però quan es repeteixen insistentment, no és gaire assenyat tancar-se mentalment i no voler-ho veure. Fa temps que observo que des que el “problema català”, que n’han dit ells, va aflorar en tota la seva intensitat, l’Estat espanyol està immers en una greu crisi política i institucional. Ja no sols la imatge exterior és cada dia que passa més millorable, malgrat la gran quantitat de diners i d’esforços que hi dediquen, sinó que també internament el mapa polític espanyol s’ha desconjuntat, i allò que durant tants anys era fonament d’estabilitat avui ja no existeix. Les contínues investidures fallides d’aquests darrers anys evidencien clarament com entre els partits espanyols la ruptura és total i només les dretes amb l’extrema dreta tenen afinitats i complicitats. I és que, per més que ho neguin, al bell mig de tot plegat hi ha l’elefant del cas català, que intenten fer veure que no hi és, però que els impedeix avançar.

El vet inicial que Pedro Sánchez posava a Unides Podem era precisament perquè Pablo Iglesias tenia una visió democràtica de la solució del problema català, que ara el PSOE no té, atès que s’ha alineat amb el 155 i amb tots els poders fàctics de l’Estat, que resten inamovibles des del franquisme. Salvat l’escull de Catalunya per la renúncia de Pablo Iglesias, en va aparèixer un altre que també és insalvable: aquests poders de les profunditats de l’Estat no accepten de cap manera tenir ministeris en mans de ministres que estiguin a l’esquerra del PSOE. Per poc atents que hàgim estat en tota la pantomima que va ser la negociació i la investidura, hem pogut observar clarament que els socialistes no volien de cap manera compartir govern amb UP. Les humiliacions i els insults que l’aspirant va dedicar durant tot aquest temps i en el mateix debat a Pablo Iglesias són un fet tan inversemblant que només s’explica pels vets que tenien d’aquests grans poders. I si els independentistes estaven vetats i als de Podem només els era permès ajudar des de fora, el fracàs estava cantat i tots hem descobert que el PSOE no té cap política diferenciada per a Espanya si no és allò que se’n diu la mateixa cançó de sempre.

Ahir La Vanguardia, que, com sabem, no és sospitosa de ser independentista, publicava un informe que analitza el grau de compliment de les inversions i conclou, com ja va fer abans Foment, que “l’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya i del 114% a Madrid”, fet que confirma una vegada més aquella política de fa dècades del buidatge econòmic de la perifèria, especialment Barcelona, per construir un potentíssim centre a l’entorn de Madrid. I això passa sigui amb el govern que sigui. La pregunta que ens hauríem de fer és, com va fer Foment, on són aquests diners no gastats a Catalunya?

I mentre la possibilitat d’un govern estable, ara com ara, és una ficció, aquesta aturada té costos i ramificacions molt importants en el dia a dia, i en el futur tindran greus repercussions en l’economia i, sobretot, en les persones.

Les vagues d’estiu a l’aeroport de Barcelona, que ja són habituals, i les diferències en la gestió que se’n fa si ho comparem amb el de Madrid, ens demostren que les grans empreses estatals, com en la política, la desídia i els tics centralistes són elements que els condicionen fins a transformar-los en elements nocius. Tant hi fa que hi hagi un president català i membres del consell d’administració catalans a Aena; la seva ineficiència professional l’agreuja l’obediència política i resta molt lluny dels interessos de la societat i dels ciutadans que serveixen. Només així s’explica que cada any quan arriba l’estiu hi hagi conflictivitat laboral i vagues, en perjudici del bon nom de la marca Barcelona, sense que cap responsable es digni a demanar excuses ni, millor encara, a dimitir.

 

 

 

 

ESTEVE VILANOVA – [email protected]

És un fet, sense seguretat jurídica no hi ha democràcia. El dia 27 passat Xavier Roig feia un article a l’Ara que n’esmentava un altre de l’advocat Gonzalo Boye del dia 14 sobre “fer la guerra mitjançant les estructures del poder judicial” conegut com a lawfare i expressaven preocupació per aquestes pràctiques que cada vegada són més habituals en països on no hi ha contrapesos institucionals. Esmentaven l’exemple del comportament del jutge brasiler Moro en la persecució i destrucció dels opositors, com està passant amb Lula. Es tracta d’utilitzar el poder absolut dels jutges per atacar els adversaris i dissidents donant una aparença de dret. A través d’aquestes pràctiques es pot destruir l’honestedat de les persones, les seves ideologies, les seves hisendes i tot el seu capital polític. A més del Brasil, a bona part de l’Amèrica Llatina s’utilitzen aquestes estratègies i allò que semblava impossible ja ha traspassat a Europa, on podem veure-ho habitual a Turquia i a Rússia, per exemple, i ja és incipient en altres nacions de la UE.

Aquesta tendència és molt preocupant perquè un dels pilars bàsics d’un estat de dret és precisament la independència del poder judicial, i quan aquest exerceix el seu poder absolut sense contrapesos ni controls i interpreta les lleis segons les seves conveniències, emparant-se en el deure de combatre els acusats prenent com a base un hipotètic bé superior, la democràcia entra en fallida i apareix el populisme.

Ho hem vist en la persecució que s’està fent contra l’independentisme en el judici, i com cap limitació del dret pot interferir en la causa general. La indefensió d’una part de la població, per díscola que sigui, és total. La sentència sobre el procés d’extradició del president Carles Puigdemont de l’Audiència territorial alemanya de Schleswig-Holstein, que descarta la rebel·lió per manca de proves consistents mentre aquí s’estava jutjant els presos polítics per rebel·lió, i que ara estan en espera de sentència, és una mostra de com a través del dret i amb l’aparença d’un estat de dret, es podrien estar cometent greus perjudicis i injustícies.

El control dels alts magistrats per la porta del darrere, o de fiscals que “ho afinen” d’acord amb els interessos del poder polític, ha estat una tècnica –quan va sortir a la llum– contra la qual, des del gruix del món polític –i no cal dir del judicial–, el silenci va ser total. L’alt objectiu perseguit no es podia perdre per unes inoportunes declaracions d’algun polític bocamoll. Era millor fer el desentès sabent que tots els poders de l’Estat serien còmplices d’aquest silenci. Quan la unitat d’acció és tan monolítica fins i tot és immune al desprestigi; qualsevol pràctica, per escandalosa que sigui, no té cap conseqüència i són els indicis d’una mena de lawfare (una contracció dels mots anglesos: llei i guerra)

Quan el secretari d’estat José Antonio Nieto, en ple judici i mentre declarava com a testimoni, va respondre a preguntes de l’advocat Xavier Melero sobre com justificava la violència que havia ordenat l’1-O per assolir uns resultats tan minsos, la resposta va ser: “Per deixar clara la invalidesa del referèndum.” En el fons, Nieto i tot el govern del PP, i totes les estructures de l’Estat, sabien que la força coercitiva era inviable per assolir l’objectiu d’impedir el referèndum, i sabien que per combatre l’independentisme l’eina més eficient era la lawfare, que ja feia uns anys que havia començat calladament i clandestinament en un jutjat de Barcelona; una altra irregularitat del sistema.

Els avantatges d’utilitzar l’estat de dret per a la repressió política són importants, el més clar és que avui, fora de les fronteres, la violència física costa de tolerar i la societat internacional es mobilitza, mentre que la repressió jurídica encara és molt més tolerada. El Brasil, l’Argentina, Veneçuela, Turquia, Rússia, la Xina,… fa anys que utilitzen el seu dret per combatre els respectius dissidents, sense que provoqui rebuig internacional.

Epictet d’Hieràpolis ja ens ho advertia: “Quan hagis de sentenciar procura oblidar els litigants i recordar només les causes.”

 

 

 

D’Ovidi és aquesta afirmació: “les lleis hi son perquè el poderós no ho pugui tot”.

Ovidi va néixer el 43aC i va morir el 17dC, per tant fa dos mil anys d’aquesta afirmació. La meva pregunta és, els catalans d’avui la podem subscriure? Realment les nostres lleis són perquè “el poderós” no ho pugui tot? Mirem pocs fets que tots tenim encara en la memòria.

 

1.- El 30 de setembre del 2005 120 diputats dels 135 van votar una Proposta d’un Nou Estatut en el Parlament de Catalunya, que és com dir tot l’arc parlamentari excepte el 15 diputats del PP.

Aquest Estatut, seguin la tramitació que preveu la llei, va ser portar al Congrés, i allà va passar per la Comissió Constitucional presidida per Alfonso Guerra que va ser “retocat” més d’un 50% dels articles.

En el març del 2006 va ser aprovar per les Corts Generals i el 18 de maig del 2006 els catalans el var aprovar amb referèndum.

Després d’entrar en vigor. El 31 de juliol el Partit Popular va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra 187 articles, admès a tràmit pel TC el 28 de setembre del 2006. A banda del PP, també el Defensor del Poble, el socialista Enrique Múgica, la Comunitat Autònoma de Múrcia, de la Rioja, d’Aragó, la comunitat Valenciana i les Illes Balear, també en van presentar.

El 28 de juny del 2010 un TC amb part dels seus membres en funcions per la incapacitat dels partits polítics a entendre’s per renovar-lo, van dictar sentència. El magistrat Eugeni Gay Montalbo, també en funcions, va fer un vot particular que, tot i estan d’acord amb la sentència, criticava per ineficaç el preàmbul i també senyalava la incongruència que alguns dels articles declarats inconstitucionals es trobaven en una redacció idèntica en l’Estatut d’Andalusia votat pel PP i no impugnat.

La sentència va desvirtuar totalment el Nou Estatut. És a dir, els poderosos van sotmetre la voluntat popular catalana expressada democràticament en un referèndum.

 

2.- En el 2017 els catalans concorrem en una eleccions al Parlament de Catalunya en una situació molt difícil per l’aplicació del 155 i malgrat això l’independentisme guanya la majoria absoluta. Les interferència del Magistrat Pablo Llarena en el Parlament de Catalunya, va impossibilitar que el candidat Carles Puigdemont es presentés per una interlocutòria de Magistrat, molt discutible. El substitut Jordi Turull el dia abans de ser proclamat President, Llanera el va empresonar provisionalment, situació que encara persisteix, i no va poder ser nomenat. La llei no ha servit perquè el poderós no ho pugui fer tot.

 

3.- El 28 abril del 2019 a l’Estat espanyol es van convocar eleccions a Corts Generals. A Catalunya ERC va guanyar les eleccions amb 15 diputats i JxC amb 7. Un total de 1.517.196 vots. Entre els escollits hi ha Jordi Sánchez, Josep Rull, Jordi Turull i Oriol Jonqueres, els quatre en presó preventiva.

Pel què fa en el Senat, que les eleccions són nominals, el senador més votat a Barcelona va ser Raül Romeva, ( en presó preventiva ) amb el 37,71% del total de vots i seguir per Manuel Cruz (ara President del Senat) amb una diferència de pràcticament 200.000 vots.

En un acte de molt dubtosa legalitat, ahir la Mesa del Congrés amb l’excepció dels dos representat de Podemos, que van votar-hi en contra, va suspendre els quatre diputats empresonats, i la setmana que ve sembla que ho farà el Senat amb Raül Romeva. El poderós ho ha pogut tot.

 

I dit això els catalans ens hem quedat sense l’estatut que vam votar en referèndum, ens vam quedat sense els candidats a la Presidència de Catalunya votats democràticament, i ara ens quedarem sense els diputats i l.517.196 votants sense representació; i el senador prop d’un milió de vots sense representant.

 

Catalunya no  cap en la democràcia espanyola.

Articles més antics »