“La música és patrimoni cultural i la tele pública se n’ha de fer ressò”

Està molt pensat. Se li dona moltes voltes. Intentem que hi hagi una connexió a través de les cançons ja sigui del que s’hi diu o perquè hi ha un gest, o una guitarra. Que a més de la connexió musical hi hagi una connexió intrínseca en el que s’explica en la imatge.

Estem treballant en l’especial de Cap d’Any i iniciant els treballs de la vuitena temporada. Quan entrem a l’arxiu de TVE mirem i triem molt.

I tant! Quan vam començar vam pensar que en dues temporades ja ho hauríem enllestit. L’arxiu és immens. I cada vegada es va digitalitzant més i, per tant, l’arxiu es va ampliant. Quan penses que no trobaràs res, sempre apareixen joies amagades. A vegades pensem que hem tret vídeos que tenim molt presents o molt visionats i resulta que al final no els hem tret. Tenim material per estona.

Sí, vam fer Girl power , sobre dones influents en la música, algun altre capítol que no sé si dir-ne “social” com és el que vam fer de l’Orgull Gai.

És el punt clau del programa i és el que intento potenciar: mirar l’arxiu, el passat, des d’un punt de vista del present. I ho fem amb els comentaris. La lectura actual o sociològica del passat des del present és el que dona el valor afegit com a programa.

El programa va ser un èxit i va tenir molta repercussió precisament pels rètols. En concret, un vídeo de Bertín Osborne en què cantava New York, New York de Sinatra i el vam retolar amb “La Vox”. Bertín ens va picar l’ullet en un vídeo que va fer en el seu canal de YouTube dient que “s’estava afinant la Vox”.

Hi ha els realitzadors de TVE, que busquem imatges i fem els muntatges. Després hi ha els guionistes, que escriuen les presentacions de Virginia Díaz, la cara del programa, i els rètols. Hi ha intercanvi entre tots, treballem en col·laboració. Els rètols els escriuen els guionistes, alguns són de Radio 3 i altres són externs.

Jo soc el filtre. No és censura. Hi ha una feina molt dura d’editatge en el sentit que s’adaptin a la duració del programa o que s’entenguin millor, que casin imatge i text i concepte. L’edició és fer que el que els guionistes tenen al cap ho entengui tothom. També és veritat que de vegades ens passem una mica, però sempre tenim present que no som a la barra d’un bar. Som gamberros igualment.

És un passat modernitzat. És veure el passat des del present; és el més important, que el diferencia d’altres espais d’arxiu. Ho intentem a través del muntatge, les presentacions... No és evocació del que bonic és el passat, sinó amb una interpretació des del present.

L’última dècada és d’un buit clamorós de música a la tele. És pràcticament inexistent. Des del programa vam voler fer una reivindicació d’aquesta manera: necessitem música a la televisió. I no només per ampliar l’arxiu de TVE. La música és patrimoni cultural i la tele pública se n’ha de fer ressò.

Ha canviat tot i els consums també. YouTube va ser un punt d’inflexió perquè els artistes no necessitaven venir a la tele a promocionar els seus discos. També és veritat que des de les teles no s’ha promocionat que hi hagi música. Sembla que ara hi ha un canvi i esperem que duri.

Penso que és un altre format. No és un programa musical. És un concurs en què utilitzen la música com altres utilitzen la cuina. No són espais on els autors van a interpretar els seus temes.

Hem fet 71 programes. Em va agradar molt el de música de capçaleres perquè vaig investigar sobre la música a la tele; és com fer metatelevisió. També el de les dones a la música. I m’agraden molt els de one hit wonder, els artistes d’un sol èxit. I el que vam fer sobre els protovideoclips, els vídeos que TVE feia als anys setanta; molts eren de Valerio Lazarov. Era història de la tele.