Comunicació

CARLES PORTA

PERIODISTA. AUTOR DEL PROGRAMA “CRIMS” A TV3 I A CATALUNYA RÀDIO

“Hi ha una lectura entre línies, el que hi ha darrere del perquè matem”

Li interessa explicar històries i ha trobat en els crims la concentració del millor i pitjor de l’ésser humà; essencial per a un bon relat. Recorda que cal pensar-ho molt per no passar-se de la línia

Carles Porta (Vilasana, 1963) entén el periodisme com un sacerdoci que l’ha portat de Tor a Bòsnia passant per la producció de concursos de llengua. No li agraden les entrevistes, perquè assegura que no té res a dir i que el que ha de dir, ho diu “treballant, amb els meus productes”. Molt content per l’acollida de Crims a TV3, explica que al darrere hi ha “molts anys de voler fer les coses d’una manera determinada”.

Els crims són molt delicats, però heu trobat el to.
Per fer una dramatització, l’has de pensar molt bé. Perquè si no, pots caure en el sensacionalisme, passar-te de la ratlla. I la ratlla és molt fina. Però, en canvi, no has de perdre la possibilitat de crear emocions, sentiments, sensacions perquè l’espectador ho visqui com si fos una pel·lícula. Trobar l’equilibri també requereix moltes hores de pensar. No ho hem pensat en dos dies. Fa molts anys que m’hi dedico. Si ara emets el reportatge de Tor del 30 minuts, la gent dirà que expliques bé la història, és elegant i està fet del 1997.
Vol dir que és un clàssic.
Vol dir també que és una manera de mirar, de narrar. I els llibres Tor (2005), Fago (2012) i Li deien pare (2015) també tenen aquesta mirada. I per això em fan entrar amb seguretat, amb tranquil·litat, en aquests terrenys tan delicats com són els crims. Però no m’ho plantejo perquè vull fer un programa de crims, sinó amb la idea de voler explicar històries. I un crim és una història amb un arc dramàtic molt complet. Narrativament la crònica negra, té molts elements. De manera molt clara, introducció, nus i desenllaç. Trobo en els crims una concentració del millor i el pitjor de l’ésser humà. Et dona una bona trama, bons personatges i un thriller. I permet un bon relat.
En la crònica negra, hi ha certa fascinació per l’assassí. Aquí el protagonisme el tenen els secundaris? Investigadors, forenses...
Vull donar protagonisme a la història i tracto la gent que hi surt com a personatges, no com a experts. Cada un d’ells, amb les seves virtuts i defectes i la seva manera de narrar, s’acaba configurant com un personatge, que es modela a partir del muntatge i triant les frases. El que busco és que cada aportació que faci un dels personatges ajudi a avançar en la història, a créixer amb la història i a veure la quantitat de matisos que hi ha. Aquests personatges que tracten la mort amb aquesta naturalitat són sorprenents. I és una de les coses que busquem: aproximar-nos a la història, amb aquests casos, des d’una certa naturalitat.Un dels reptes més difícils que hem tingut amb els Mossos ha sigut fer-los entendre, treure’ls de la seva zona de confort i del seu llenguatge d’atestat, que parlessin més des de la persona, des de l’experiència personal, que des de la investigació policial. La comunicació és empatia. Si aconseguim treure l’empatia de la policia, jutges, fiscals, advocats… aconseguim transmetre millor la història que van viure mentre investigaven. No ha sigut fàcil.
Hi ha hagut dificultats per accedir als documents?
Ha sigut difícil, però des de premsa de Mossos i des de l’estructura han entès el projecte i ens han ajudat molt. Han entès que ja no dificultaven cap investigació ni procés judicial. Una de les pors que tenien i que havíem de trencar era que no fes mal a qualsevol procés judicial. Perquè tot això ha estat material que ha estat sota secret de sumari. Un cop el cas està jutjat i hi ha sentència ferma passa a ser un document pràcticament públic.
Cada crim és diferent?
Els he triat per això. Al Putxet tens un thriller amb un assassí en sèrie a Barcelona però en realitat el que reforcem és la idea d’un home que mata dones. Hi ha una intervenció d’una fiscal que posa ànima femenina i feminista a la investigació: “L’home que no sap estimar-les, intenta destruir-les.” Crims es mira entre línies, explicar el perquè matem; és això, posar llum a la foscor, què hi ha al darrere de la persona que ha matat, de la víctima; per això has de crear el context i per això poso els investigadors des de la seva vessant humana, no d’especialista, perquè la prova és molt freda. En canvi, l’apreciació de l’investigador no deixa de ser humana, encara que sigui tècnica. Al Putxet tot traspua el menyspreu cap a la dona, cosa que és terriblement actual. Per què un individu mata a cops de martell les dones? Hi ha un no saber estimar i per tant et destrueixo; i això és tan universal...
És un programa molt meditat. El periodisme que vol explicar històries també necessita temps i diners, i els mitjans no tenen ni una cosa ni l’altra. Podria fer un Tor ara?
Costaria molt. En general, les presses i el màrqueting s’estan menjant l’anàlisi i la reflexió. Com més ràpid volem anar, com més aviat volem arribar a difondre una notícia, menys temps tenim per analitzar-la, valorar-la adequadament, i al final acabem fent mal a la societat. La pressa no és mai bona per a res, només per salvar una vida. M’entristeix molt el periodisme que fem avui dia. Perquè, a més a més, en un enorme component és més propaganda que periodisme.
Els periodistes de successos són d’una pasta diferent. Com els corresponsals de guerra.
És molt literari. S’ha romantitzat. És veritat que el periodista de successos ha de mostrar més vocació que algú d’altres àmbits. El succés es produeix en qualsevol moment i té un seguiment que requereix d’uns horaris diferents, no de 8 a 15h; el periodisme és un sacerdoci. Molts cops la vida et posa en situacions que no has buscat.
Va estar a Ruanda i a Bòsnia, a Kosovo…
Es tracta d’explicar històries. Quan vaig començar al Segre de corresponsal el 1984 vaig fer de becari d’estiu i feia festes majors. La millor escola de periodisme són els diaris locals: fas de tot i ho has de fer de tal manera que de la persona que parles te’l trobaràs al carrer. Quan parles de Bòsnia ningú qüestiona res.
Però té més prestigi haver anat a Bòsnia que a la fira del cargol de Lleida.
És màrqueting, novel·les, coses d’aquestes... La situació més difícil i perillosa que he viscut ha estat amb un paleta a Lleida. Estava gravant quan tapiava una casa que hi havia hagut okupes. Es va emprenyar i em va tirar la pala. Em va anar d’un centímetre que no m’obre el cap per la meitat. És cert que a Sarajevo ens van disparar, van caure bombes a prop, però la sensació de dir, aquí em maten, l’he tinguda amb un paleta a Lleida. No m’agrada la idealització del periodista. Soc dels que penso que no hem de ser mai notícia. No m’agrada presentar els casos: és per ajudar el format i arribar a l’espectador no una recerca de protagonisme.
No estaria aquí sense Tor?
Tor m’ha abduït. La història ha transcendit. És un fenomen social, que no controlo. És evident que ha significat moltes coses, com ara vendre més de 50.000 exemplars d’un llibre de no ficció. I la cultura del true crime ja hi era. El que ha fet TV3 i Catalunya Ràdio és que m’han permès emetre-ho. A Catalunya hi ha el Justin Webster que ha fet Muerte en León, El pionero, Nisman…són treballs molt difícils.
Què en pensa del documental del crim d’Alcàsser de Netflix?
Es un bon treball i hi ha dos o tres anys de feina al darrere, però no em va aportar res de nou. Hi ha molt bona feina però posa en evidència coses que ja eren sabudes, com el paper dels mitjans. El que fem a Crims no és especialment nou, no expliquem coses noves; la mirada al cas sí que és nova. El fet de posar-ho tot junt, te’l fa peculiar, fa que t’enganxi i te’n recordis.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia