“Si TV3 hagués anat a negre, no ens hauria frenat de fer periodisme”

L’octubre del 2017 és el motor del llibre. Em vaig adonar de la magnitud del que estava passant i creia que podia fer una contribució al debat nacional a Catalunya, perquè des de la meva perspectiva, d’haver viscut aquells dies, en directe, acompanyant molts espectadors i bona part de la ciutadania, creia que podia aportar algunes coses de les que jo havia vist que podien ser interessants. I a partir d’aquí, reflexionar sobre Catalunya fugint dels partits polítics. Perquè crec que el debat de sobre ‘qui som’, ‘què fem’ i ‘com ens veiem nosaltres, els catalans’, últimament ha estat segrestat pels partits polítics i hi ha coses més de fons que ens estan passant i s’han d’explicar.

Soc molt transparent i explico com van anar moltes coses i amb una voluntat clara, que és defensar-me dels atacs que ha rebut TV3 dels mitjans espanyols, sobretot, i dels partits nacionalistes espanyols, que han explicat el que passa a Catalunya d’aquesta manera simple que és ‘hi ha uns mitjans que renten el cervell a la ciutadania i TV3 és el diable’. Ja n’hi ha prou, d’aquest relat. Nosaltres hem de respondre amb el nostre relat, la nostra visió de la història.

Totalment. Era un moment clau, segurament, de les nostres biografies professionals, el fet de poder explicar als ciutadans de Catalunya el que està passant a Catalunya en un moment tan greu. Sí que d’alguna manera tens la sensació que és un moment històric important

En aquell moment s’acabava el neguit, portàvem un mes molt dur, però a la vegada amb la sensació que al davant hi havia un abisme. I de fet, d’alguna manera, encara hi som, en aquest abisme. Ens trobem en una situació de la qual és difícil endevinar una sortida. És veritat que tot el que significa l’octubre del 2017 pesa encara ara en els comportaments polítics però també en la visió que tenim de la política catalana i de nosaltres mateixos.

Van posar aquesta condició.Els diputats catalans socialistes a Madrid creien que no s’entendria a escala internacional la intervenció d’un mitjà de comunicació. En aquell moment es va salvar TV3. Tot i que temps després Pedro Sánchez va dir que havia estat un error no intervenir TV3 durant el 155.

Sabíem com respondre en el moment que ens tanquessin l’emissió si es donava el cas. El pla B estava més vinculat a poder emetre a través de les xarxes socials. Teníem un decorat virtual preparat per posar en un altre lloc. El cap d’informatius tenia converses amb productores privades que ens podien ajudar a emetre, perquè si TV3 anava a negre, es pogués fer el TN des d’una altra plataforma. No era un pla orquestrat per la direcció sinó una alternativa parlada per unes quantes persones de la redacció. Per a nosaltres era important que no ens frenessin de fer periodisme. Era la manera de marcar que no ens rendiríem.

Al vestíbul teníem una càmera amb trípode connectada al 3/24 per si venia la Policía Nacional o la Guàrdia Civil. Recordem que aquell mes van entrar a mitjans digitals per buscar informació sobre d’on eren les paperetes i les urnes. Si entrava la policia, ho teníem a punt per retransmetre-ho.

Ha situat una trinxera al mig i ha fet que els periodistes, els mitjans, s’hagin autocol·locat o els altres ens han col·locat en un costat o altre de la trinxera. I això és fatal. Perquè si el que volem és una societat cohesionada, un sol poble, tota la lluita de finals de franquisme amb Paco Candel, el PSUC, l’escola catalana, Rosa Sensat... això justament va en contra de tots aquests valors. És el més greu que ens està quedant d’aquell capítol. Tenim la ferida política, tenim els presos, els exiliats, una ferida que encara supura, però també la sensació que la política ha dividit la societat políticament; no de convivència. Tenim una societat dual i hem lluitat dècades per evitar-la. Hi ha un relat del nacionalisme espanyol que s’està imposant. Però això no és l’Ulster ni el País Basc dels anys vuitanta i noranta. Estem en una societat cohesionada en molts aspectes. Perquè ens volen dividir? Per què ens venen a fer aquest relat?

La situació actual, política i de model econòmic, ens ha convertit en una societat molt segmentada. També els mitjans responen a aquesta segmentació. Hem generat unes bombolles ideològiques i de consum, fins i tot geogràfiques, molt cofoies, que generen una certa frontera respecte als ‘altres’. És pel que vull lluitar en aquest llibre, que la generació d’un ‘nosaltres’, primera persona del plural, sigui el màxim d’inclusiva. I en canvi, sembla que el món sencer, empreses i model de consum, ens porta a la segmentació de la població i a un cert recel d’uns contra els altres.

El periodisme del futur és la base del periodisme de tota la vida. I és anar a veure què passa i explicar-ho. Amb la màxima honestedat. Durant el procés, TV3 ha fet aquesta feina i l’ha feta bé. No hem estat equidistants: no ens hem posat al mig dels uns i els altres. El més important és no perdre la funció bàsica, explicar el que hi ha, i deixar els apassionadaments a casa. Cada capítol del procés hem explicat què passava, anant-hi, i evitant adjectius perquè estan carregats d’ideologia. Quan s’entra a la redacció de TV3 s’és periodista, després, cadascú, com a ciutadà, pensarà el que vulgui. Aquí, les ideologies es guarden a la butxaca.

El cos em demana treballar de corresponsal. Els meus dos hobbies són viatjar i el periodisme. En el futur espero tornar-ho a fer. Ara estem en un moment molt dolç. Si m’imagino d’aquí a deu anys, és de corresponsal.

Washington per a un periodista internacional és sempre la fita. Però també m’interessa molt el Pròxim Orient. I quan veig la Txell Feixas, li tinc enveja professional.

Totalment. El que va significar Jordi Pujol per a TV3 i per als espectadors de TV3, de cop, fer front a la confessió dels diners a l’estranger, va ser un moment que vam haver de trobar un to, de com explicar les coses amb honestedat i prevenció. I n’estic orgullós, de com vam explicar un cas sensible. Perquè cada dia entraves per la porta i veies la placa de la inauguració i el nom de Pujol. Era un contrast. Penso que encara ara no s’ha acabat de fer inventari de l’herència de Jordi Pujol per Catalunya. Crec que haurem de trigar uns quants anys a fer-ho.

El procés continua sent un examen diari, com fer un millor servei a la ciutadania, explicant què passa, buscant els perquès, i m’atreviria a dir que traient dramatisme. Perquè els partits estan fent un excés de gesticulació i crec que a desescalar la tensió política, els polítics, hi podem contribuir.