“La ràdio ens ha de donar estímuls nous”

Jo crec que no és qüestió de fer equilibris, sinó de tenir molt present que vivim en un país molt plural on tothom té dret a escoltar i connectar amb allò que donen la ràdio i la televisió públiques. És una obligació moral, gairebé, que tenim com a mitjans públics, de representar el màxim de sensibilitats d’aquest país. Ens devem a l’audiència i no podem donar només el que una part de l’audiència vol escoltar. S’han de poder escoltar coses que hi hagi gent a qui li pugui molestar i saber greu, s’ha d’atendre a tothom. No podem oblidar o desatendre una part de l’audiència per motius ideològics o d’afinitats polítiques. No ens ho podem permetre, això, com a ràdio pública.

Un país complicat? No, som un país molt divertit, molt divers! [riu]. Si tots penséssim igual, seria molt avorrit.

Aquesta sensació ja la vaig tenir fa un parell d’anys quan vaig canviar de la ràdio a la televisió, i a més a un canal líder com TV3. Però aquí tinc més la sensació de responsabilitat: quin projecte més bèstia! Això és el vaixell insígnia, i sento més el pes de la responsabilitat de posar-m’hi al capdavant.

No sé si es poden equiparar. Aleshores segurament ningú coneixia Laura Rosel..., aquell salt sí que va ser gran. L’exposició que va suposar per mi presentar el FAQS va ser molt gran i segurament inesperada. Ara la pell ja s’ha endurit: la pressió, les crítiques, també les lloances... Tot això ja ho he tastat. En aquest sentit, el salt no és tan gran, però tampoc crec que es pugui comparar una cosa amb l’altra.

Ara som competidors directes! Em fa entre il·lusió i un respecte enorme, perquè el Basté és una bèstia, ha revolucionat la manera de fer ràdio en aquest país. Ha estat el meu pare radiofònic, perquè jo vaig aprendre a fer ràdio amb ell, i ara estar a banda i banda de la Diagonal competint per la mateixa franja horària fa molt respecte i alhora il·lusió, perquè me’ls conec molt a tots. En el fons hi ha una lectura que és molt engrescadora per a les noves generacions de periodistes, que pots començar llegint amb el Basté i acabar presentant El matí de Catalunya Ràdio, per què no? Lluita, intenta-ho! El relleu generacional s’està produint, i si tens un somni, creus en tu i treballes molt (la feina de periodista implica treballar molt), arribaran les oportunitats.

El problema és que portem tantes temporades que no parlem de coses marcades al calendari, tants anys que l’actualitat demostra que no la dominem, que cada dia és diferent i ens sorprèn, que crec que ja ens hem acostumat a fer periodisme d’aquesta manera. Ara ja tot és: “A veure demà què passarà!” Treballem amb una previsió de continguts, amb uns espais, una escaleta, però tots ja tenim posat el clixé d’“A veure què passarà”. I estem convençuts tots, i sabem que demà, si cal, ho aixequem tot perquè l’actualitat ens hi obligarà. Potser al principi, fa anys, això generava algun drama, però ara ho tenim tots bastant assumit i ja està, l’actualitat mana. Tant de bo fos per notícies que ens portessin a tots a una situació millor, no per explicar que moren milers de persones per un virus o centenars d’avis sols en una residència. Però ara sembla que estem en aquest punt.

Jo crec que amb els drets fonamentals s’hi ha de ser sempre, ho són perquè són de tothom. Quan es violen o malmeten els drets fonamentals del teu veí, pensi com pensi o sigui com sigui, en el fons s’estan violant els teus drets també. Aquí, i més en una ràdio pública, però a les privades també, la nostra obligació és defensar-los, denunciar quan s’ha comès un atac a un dret fonamental, sempre, perquè és de tots.

El matí de Catalunya Ràdio és l’equip. Hi ha l’equip estrictament d’El matí..., que són la crème de la crème de la ràdio, i després hi ha tot l’equip d’informatius, producció, tècnics... Si d’alguna cosa m’han servit aquests anys que he estat fent el Catalunya nit és per descobrir amb molta alegria tot el talent que hi ha a Catalunya Ràdio. Per tant, el que farem aquesta temporada és tirar d’aquest talent, explotar-lo al màxim i fer-lo lluir, perquè n’hi ha molt. Hi ha grans periodistes, grans professionals del control tècnic, de la producció.

Farem canvis perquè t’has de sentir còmode en el vestit que et poses. Ajustarem una mica les vores, les mànigues... Els espais de magazín seran més curts, i hi parlarem d’història, estarem molt pendents de la societat digital, parlarem de ciència, de sèries, de cinema... Hi haurà alguna aposta que sorprendrà una mica. Mantindrem alguns dels clàssics com l’Informe Sala i Martín, perquè crec que és imprescindible la seva mirada, i incorporarem alguna novetat com per exemple Albert Pla, que amb una secció quinzenal també el tindrem per allà... Serà variat i crec que sorprendrà l’oient. Anem amb el xip que portem una temporada molt dura, la factura emocional que ens deixarà el confinament encara no sabem exactament quina és i necessitem estímuls, i la ràdio ens ha de donar això, estímuls nous. Ens ha de tenir ben informats, però també ha de tenir un Albert Pla que ens estripi una mica l’actualitat, ens dibuixi un somriure i ens faci veure que hi ha una altra manera d’afrontar tot això.

Jo crec que això, en el cas d’El matí de Catalunya Ràdio, no es pot aplicar. L’any passat, tot el tram final del programa estava íntegrament dedicat a la cultura. I aquest any també: hi haurà cinema, llibres, molta literatura, espais per parlar de poesia, parlarem de sèries i estarem molt pendents de les arts escèniques, un dels sectors que ho estan passant pitjor des de fa més de mig any. Hem d’estar pendents dels actors, actrius, directors, dramaturgs... i donar-los veu.

Sí, tradicionalment s’ha tractat més en aquesta franja, però és un dels temes que ara mateix comenta tothom quan surts al carrer. Per tant, haurem d’estar-ne molt pendents i seguir molt de prop totes les novetats que generi el Barça, amb aquesta bomba de fa uns dies del burofax de Messi. En aquest cas anirem a buscar els millors, els periodistes que són més a prop de les fonts, i explicar-ho i donar-ho tot als aficionats culers i als del futbol, que són molts.

No, no hi ha nervis. Hi ha molta emoció i molta il·lusió, i de moment això pot amb tot. Pesen més les ganes de començar, d’estrenar el “Són les 6, això és El matí de Catalunya Ràdio” que no tota la resta, que ja vindrà quan hagi de venir.

Però no són nervis, és adrenalina. Per mi els nervis és quan estàs insegur. Abans d’entrar en directe tens una pujada d’energia, d’adrenalina, de tensió... Ho definiria més amb aquestes paraules que no amb nervis.

Molt d’hora, molt d’hora! [Riu] Molt de nit! Cal llevar-se de nit, cal trencar la nit, per fer un programa així, a les 4 o quarts de 5, segons com agradi el risc a cadascú.

Que la meva vida és el periodisme, m’apassiona, em xifla. No sé viure sense el periodisme. No sé si això és una qualitat o un problema que tinc.