“El pop d'ara et fa no pensar en quotes”

Sí, i en continuo fent, tot i que no amb casset sinó amb Spotify. En aquest cas, però, la idea va venir de la discogràfica Música Global, que em va posar la mel a la boca. Als que ens agrada la música i no cantem, els discos recopilatoris són el màxim a què aspirem.

La gran explosió de bandes de pop d'aquest país és cosa de fa sis o set anys. Ho he viscut durant els cinc anys de Delicatessen i, també, durant els tres d'Estació central, tot i que no tant. Poder posar un grup d'aquí i després, o abans, un de fora, no només en aquest disc sinó cada dia en el programa, és tot un gust. En les primeres èpoques de Rac 105, per exemple, era difícil complir les quotes de música en català i ara el pop que es fa a Catalunya, sigui en català o en altres llengües, et fa no pensar en quotes.

Quan les bandes de Barcelona van començar a cantar en català. Mishima, per exemple. O quan Miqui Puig va fer algunes coses. Al principi semblava una llengua, la catalana, únicament per als grups de comarques, però quan la van començar a emprar els grups indie de la ciutat ens vam treure del damunt vells i carregosos prejudicis.

La premsa escrita, ja que a la ràdio, com a conseqüència de les quotes, de les quals mai no n'he estat gaire partidari, ens vam
haver de buscar la vida. Havíem de rebuscar i reivindicar a mort, per exemple, les cançons de l'Adrià Puntí i el Quimi Portet, així com també les maquetes de Pomada, que per a nosaltres eren la vida. Hi ha revistes de Barcelona, en canvi, que mai no havien parlat de grups que canten en català i ara sí que ho fan.