L’imaginari inabastable de Pink Floyd

Després de David Bowie Is (que fins al 25 de setembre es pot veure al Museu del Disseny de Barcelona) i The Rolling Stones: Exhibitionism (actualment a Chicago), Londres torna a rebre una gran exposició al voltant d’una icona del rock. Es tracta, en aquest cas, de Pink Floyd; Their Mortal Remains, concebuda, abans de la seva mort, l’any 2013, per Storm Thorgerson (dissenyador d’algunes de les portades més cèlebres del grup) i finalment duta a port per Aubrey Po Powell (director creatiu dela banda i fundador, conjuntament amb Thorgeson, de l’històric estudi de disseny Hipgnosis). L’exposició, inaugurada el maig i visitable fins a l’1 d’octubre al Victoria & Albert Museum de Cromwell Road, just al davant del Museu d’Història Natural, coincideix amb el cinquantenari del primer disc de la banda: The Piper At The Gates Of Dawn.

Tant o més espectacular que la de Bowie, l’exposició dels artífexs de The Dark Side Of The Moon inclou recreacions del mur de The Wall i de la central termoelèctrica de Battersea que il·lustrava la portada d’Animals (1977), així com els caps de metall que ocupaven la coberta de The Division Bell (1994) o les televisions i neveres inflables de la gira In The Flesh (1977). Més enllà, però, d’aquests artefactes, als quals s’hi suma, en termes d’espectacularitat, una instal·lació amb la imatge hologràfica del The Dark Side Of The Moon, l’exposició pretén ser divulgativa i explicar cronològicament l’instint experimentador, tant en estudi com en concert, de Pink Floyd. Des dels temps en què, liderats per Syd Barrett, gravaven a Abbey Road The Piper At The Gates Of Dawn (mentre, a l’estudi del costat, The Beatles donaven forma al Sgt. Pepper’s) fins que als anys 90, i ja amb Roger Waters fora de la banda, David Gilmour i Nick Mason continuaven immersos en gires titàniques arreu del planeta (l’exposició inclou un pòster del seu concert a Barcelona, l’any 1994).

Dels temps en què Pink Floyd feien improvisacions psicodèliques de vint minuts al club UFO de Tottenham Court Road, s’inclouen cartes escrites per Syd Barrett, com ara una en què explica a la seva parella la compra, per part de la banda, d’una furgoneta de la qual ara se n’exposa una rèplica. Tot i que, a causa dels seus problemes mentals, el pas de Barrett per la banda no va anar més enllà del 1968, no es pot dir que l’exposició obviï la seva influència, sense la qual la banda Pink Floyd, com ha apuntat Roger Waters, possiblement no haguessin anat gaire més enllà de ser un simple grup de blues.

L’exposició no ignora cap dels quinze discos en estudi de la banda (ni tan sols l’intranscendent The Endless River, publicat l’any 2014), ni tampoc aventures com ara la d’haver gravat, l’any 1973, un concert sense públic a Pompeia (una “resposta a Woodstock”, es remarca) o la de col·laborar amb Roland Petit en la posada en escena d’un ballet. Tanmateix, agafa tot el seu esplendor quan posa l’èmfasi en discos com The Dark Side Of The Moon (1973) i Wish You Were Here (1975). Del primer, fruit d’una experimentació obsessiva sense limitacions horàries a l’estudi, se’n detallen les noves tecnologies emprades en la gravació, com també les lletres punxants de cançons com ara Money, que el visitant pot remesclar al seu gust en l’únic dispositiu interactiu inclòs en el recorregut. Quaranta-quatre anys després de la seva publicació, The Dark Side Of The Moon ven encara 7.000 còpies cada setmana. De Wish You Were Here, del qual s’inclouen algunes lletres manuscrites de Waters, es posa l’accent en la portada, feta per Hipgnosis (tant Thorgeson com Powell eren amics dels temps d’infantesa de la banda a Cambridge) en uns temps en què el Photoshop era encara una utopia. A l’home en flames que hi apareixia (Ronnie Rondell, un doble de Hollywood) se li va haver de calar foc quinze vegades perquè Aubrey Powell quedés content del resultat. Una comesa, però, relativament senzilla comparada amb la que es faria en el disc següent: fer volar un porc inflable per sobre de la central de Battersea.

The Wall, d’altra banda, també mereix un espai propi. S’explica, d’entrada, com en la configuració dels muntatges de la banda hi participaven arquitectes (dos membres de Pinki Floyd, Waters i Richard Wright s’havien conegut mentre estudiaven arquitectura a Londres), dissenyadors i enginyers de tota mena. I s’explica, també, l’origen dels traumes de Waters que servirien de rerefons del disc: el seu pare va morir en la Segona Guerra Mundial i l’abús per part d’alguns professors queda al descobert en un dibuix realitzat pel músic.