Història d'un pocavergonya

Dos anys després de triomfar-hi amb el thriller La isla mínima, Alberto Rodríguez va presentar ahir en la secció oficial del festival de Sant Sebastià una pel·lícula a propòsit de l'agent secret Francisco Paesa, un mangant que, interpretat per l'impassible Eduard Fernández, permet abordar algunes parts tèrboles del govern socialista dels anys vuitanta: la guerra bruta contra ETA, la corrupció lligada a l'apropiació de fons públics, l'ascensió de tipus sinistres, com ara Luis Roldán, que, encarnat per Carlos Santos, apareix com un dels personatges clau d'El hombre de las mil caras. Un altre és Jesús Camoes (el seu nom real és Jesús Guimerà), un pilot d'aviació que, per amistat amb Paesa i com si volgués divertir-s'hi, va participar en diverses operacions d'un agent que va fer diverses feines brutes al servei del poder (com ara vendre míssils a ETA per infiltrar-se dins l'organització i pressionar un testimoni contra els GAL per fer-li canviar la declaració) perquè sigui un mangant en parador desconegut, si bé se sap que resideix a París.

El personatge del pilot Jesús Camoes/Guimerà (José Coronado) actua com a narrador d'un relat que sobretot se centra en la fugida de Roldán a París, que Paesa va propiciar i que li va costar la dimissió al ministre Antonio Asunción, i en el posterior acord del mateix agent amb el ministre Belloch per enxampar l'excap de la Guàrdia Civil. Paesa va quedar-se amb els diners que havia robat Roldán i també amb els que va entregar-li Belloch. Tanmateix, des del punt de vista del pilot amic de Paesa, s'esbossa un retrat condescendent d'un estafador, que va robar els ciutadans espanyols, i d'un professional d'una guerra bruta que va causar morts. El hombre de las mil caras és una pel·lícula decebedora. És poc incisiva i, d'altra banda, està excessivament verbalitzada a través d'aquesta veu narrativa que constantment explica els fets amb una suposada ironia que, de fet, deriva cap a una certa frivolitat.

L'altra producció presentada ahir a concurs és Orpheline, d'Arnaud des Pallières, el film anterior del qual és una interessant adaptació de Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist. En aquest cas, el director presenta l'evolució o la multiplicitat d'un personatge femení a través de la seva encarnació en diverses actrius (entre les quals les dues Adèle del cinema francès actual: Exarchopoulos i Haenel) i la fragmentació de la història en diversos moments. La seva estructura narrativa pot confondre, mentre que pot molestar una certa morbositat respecte al sexe i els cossos femenins. Tal cosa sorprèn perquè, com va afirmar la guionista Christine Bertevas en un roda de premsa en què també hi va ser present Sergi López com un dels actors secundaris del film, es proposa mostrar el domini i la violència masculines.