cultura

Elena Jaumandreu

muntadora

“Amb Orson Welles m'entenia sense paraules”

Tenia una veu impressionant; quan s'enfadava amb el seu secretari, els vidres tremolaven

Una de les obres mestres d'Orson Welles, Campanades a mitjanit (1965), va tenir una muntadora catalana. Elena Jaumandreu (Barcelona, 1936) té ara 80 anys i viu a Cerdanyola del Vallès, on amb altres jubilats fa curtmetratges a través d'un taller de cinema. Filla del muntador Francesc Jaumandreu, va viure a Madrid entre el 1942 i el 1969. Mai ha comptat els anys que va dedicar a un ofici que té més presència femenina que altres especialitats del cinema. “Diuen que les dones tenim una mena de sensibilitat per al muntatge, veiem les coses d'una altra manera i som més creatives; l'home potser és més tècnic i les dones anem més a la part artística”, comenta a El Punt Avui en una entrevista a l'Ateneu de Cerdanyola.

Com va entrar a treballar a ‘Campanades a mitjanit'?
Estava acabant el muntatge d'una altra pel·lícula, i el cap de producció, Gustavo Quintana, em va venir a buscar a l'estudi i em va dir que la setmana següent començava a muntar una altra pel·lícula. Jo li vaig dir que encara no podia, que havia de ser l'altra setmana. Em va dir: “És que és una pel·lícula d'Orson Welles!” I jo li vaig dir: “Per a mi, tan director és ell com el director a qui estic muntant la pel·lícula, i li dec un respecte.” Va insistir, volia que fos jo, i li vaig dir que havia d'esperar. Al final, el meu pare, que va ser el meu mestre, va dir que ja s'ocupava ell de muntar les mescles i jo vaig poder anar a treballar amb Welles.
La va influir, treballar amb ell tan jove, amb 29 anys?
Va marcar un abans i un després en la meva carrera, perquè ell treballava d'una altra manera. Tenia claríssim què volia, com ho volia, i tenia la sort de poder rodar molt de material, i així es poden fer meravelles. Per a la seqüència de la batalla, que des del principi em va dir que la volia muntar ell, va rodar dues bobines d'un primer pla d'un extra a qui maten i, quan les va veure, va dir que les tiréssim. No li va saber gens de greu. Això molts no ho farien, potser pensen que per un moment no es notarà. Però això no s'ha de fer mai al cinema. Si tu ho notes, pensa que els altres també ho notaran.
I, com a persona, tenia un caràcter tan difícil com es diu?
Amb mi mai es va enfadar, però amb el seu secretari personal, que era italià, discutien per qualsevol cosa. Welles tenia una veu impressionant i, quan s'enfadava amb aquell home, els vidres tremolaven, era increïble, pensava que un dia petarien. Però, en canvi, després era un home molt atent. Quan vam ser a París per gravar les músiques i els efectes, em feia recomanacions a l'hora de dinar, era molt maco. Fora de la feina, era un home molt agradable. Si tenia clar que una persona funcionava bé, perfecte. Si no funcionava com ell volia, la feia fora.
S'entenien a la feina?
Orson Welles ho tenia tot tan clar que no necessitava cap guió, perquè ho tenia tot al cap. Això suposa que ell sabia què volia rodar, però jo ho havia d'endevinar, perquè no m'ho deia. Quan ell venia, jo ja li tenia muntades les seqüències que ell havia rodat. L'avantatge és que tenia material abundant, i per tant podia crear molt. Ho muntava com jo creia que havia de ser, ho tenia molt clar. El primer dia no sabia com s'ho prendria; no sé si és encert o casualitat, però no hi vaig tenir mai cap problema. Era un home de poques paraules. Mirava la seqüència sense dir res i, quan acabava, es girava, i em somreia.
I així ja sabia que estava bé?
Jo interpretava que sí. Només una vegada hi havia un pla que no em quadrava amb la seqüència, tot i que per claqueta hi corresponia. Amb un altre director, no l'hauria muntat i li ho hauria dit. Però, amb la fama que tenia Orson Welles, vaig decidir posar-lo i ja em diria ell que el tragués. I, efectivament, en veure'l, va assenyalar la moviola i no em va dir res. Jo el vaig treure, el vaig posar on pensava que havia d'anar, em va somriure i vam seguir. Amb Welles ens enteníem sense paraules.
Quant temps vau treballar junts?
Deu mesos. La sala de muntatge estava a Madrid; jo vivia allà en aquella època. Va estar rodant a Cardona, a Àvila i a molts llocs, però el muntatge es feia a Madrid, en un pis a la zona de Puerta de Hierro.
Com va entrar a la professió de muntadora?
A l'època, totes les noies havíem de fer el secretariat, taquigrafia i mecanografia, idiomes... El meu pare em va demanar que li donés un cop de mà un parell de dies, perquè havia muntat un altre estudi de doblatge i tenia tots els ajudants ocupats. Jo des de petita hi anava a xafardejar, coneixia les movioles, però una altra cosa és treballar-hi. Em va ensenyar com s'empalma un fotograma amb un altre i el que calia saber, i aquests dos dies es van convertir en una setmana, una altra... Va veure que ho captava i vaig anar seguint. Vaig ser primer meritori, després auxiliar, després ajudant... Altres muntadors ja buscaven la filla de Jaumandreu... I al final van acabar demanant directament per Elena Jaumandreu. Vas aprenent, i jo crec que treballava bastant bé.
Continua vinculada al cinema?
Fa un parell d'anys, vam crear aquí a Cerdanyola un taller de cinema, una cosa experimental per a gent gran. Érem un grup de gent que gairebé no ens coneixíem i vam començar a rodar un curtmetratge dirigit per un senyor que ja era director de curtmetratges. Però el segon dia de rodatge va morir d'un infart. Vam haver de continuar nosaltres com vam poder. El resultat no va ser gaire bo, però ens va donar una empenta i vam decidir continuar nosaltres pel nostre compte. Jo, com a muntadora, hi aporto la part tècnica que ells no coneixien. Tots hi aportem el que podem.
Des de fora, la feina de muntatge de pel·lícules sembla molt difícil, sobretot si hi ha moltes preses per escollir...
Quan veus el que estan rodant, ja saps com ho muntaràs, què necessitaràs i què no et va bé. Treballava a la sala de muntatge i, quan tenia el material, ja sabia automàticament què havia de fer i què no, què convenia i què no esqueia a tal seqüència. Primer faig una preselecció del material. Si es fan tres preses d'una mateixa seqüència, i una és perfecta, ja la dones com la bona. Potser una altra no val res, perquè està desenfocada, s'equivoquen en els diàlegs o l'enquadrament no és adequat. Però, si hi ha un trosset que és bo, te'l reserves. Selecciones el material bo i fas un ordre de muntatge. Després ho vas polint.
Quants anys s'hi va dedicar?
No ho he comptat, molts anys. Em va passar que em vaig casar, vaig tenir fills i em faltava temps per atendre'ls. Llavors vaig haver de deixar les pel·lícules i dedicar-me al muntatge de doblatge, que és molt més senzill i treballes durant unes hores concretes.
Hi ha força dones muntadores. Per què?
No ho sé, però és veritat que sempre hi ha hagut moltes dones fent muntatge. Jo era molt organitzada. No es llançava res, tots els trossos de pel·lícula es guardaven, i jo els tenia en una capsa, tots amb el número de seqüència i pla, i ho trobava tot de seguida. El que era doble, el descartable... Tot ho tenia organitzat, i això agilitza molt la feina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

societat

La biblioteca de Cassà de la Selva ja porta el nom de Maria Corominas

cassà de la selva
música

La cantant gironina Jost Jou debuta amb ‘MFQM’: més forta que mai

girona
poesia

Guillem Pérez: “El cor és el vehicle amb què avancen la lectura i la vida”

cadaqués
Cultura

Mor Eduard Lluís Muntada, la veu en català de Vyvyan, el punky d’‘Els joves’

societat

Lectura de poemes i dos concerts per Sant Jordi

santa coloma de farners
SALT

Una marató de contes i música per amenitzar la Diada de Sant Jordi

SALT
Els propers reptes

Els propers reptes

BARCELONA
ÒPERA / DANSA

El Liceu convidarà Bieito, Ollé, Castellucci i McVicar el 24/25

BARCELONA
LLIBRES

“Calonge, poble de llibres” prepara una gran festa per Sant Jordi

CALONGE