Les primeres vegades

Fa un parell d'anys, Les amigues de l'Àgata –dirigida a vuit mans per les debutants Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen i concebuda com a treball de final de carrera de la Universitat Pompeu Fabra– es va convertir en la pel·lícula revelació del D'A. Demà, aquest festival rep la projecció –dins la secció Un impulso colectivo– de Júlia ist, la primera pel·lícula que dirigeix la protagonista d'aquell film, Elena Martín. Júlia ist arriba precedida de les Biznagas de Plata a la millor pel·lícula i a la millor direcció de la secció Zonazine del Festival de Màlaga.

La mateixa Martín interpreta el personatge del títol, una estudiant d'arquitectura que inicia una estada a Berlín gràcies al programa Erasmus. La doble feina –com a directora i actriu– de Martín en la seva opera prima “ha estat molt complicada”: “En alguns moments m'he penedit d'aquesta decisió. Primer volíem buscar una actriu que parlés català i alemany i que pogués improvisar en aquest idioma, però era difícil trobar-la, i com que és una història semiautobiogràfica i soc actriu tenia sentit que fos jo.” De tota manera, la cineasta aclareix: “És més autobiogràfica l'essència que l'acció; el viatge intern, la frustració, el sentiment d'adonar-te que no ets tan madura com pensaves... I també la ciutat; jo vaig fer l'Erasmus a Berlín i hi surten els meus amics.”

El fet que Martín interpreti el personatge pot fer que, a simple vista, Júlia ist sembli la seqüela de Les amigues de l'Àgata. “Però més que la meva cara el que més connecta els dos films és que parlen de la mateixa generació i d'un context similar. Les dues són pel·lícules sobre primeres vegades: la primera vegada que vas a la universitat, la primera vegada que surts de casa... L'Àgata trencava amb les seves amigues perquè s'hi sentia aliena, i la Júlia trenca amb tot perquè marxa lluny, i només li queda ella mateixa. Volia parlar de la pèrdua dels referents.”

La història de Júlia ist travessa diferents estacions de l'any que tenen la seva correspondència amb els estats anímics del personatge principal. A l'hivern a Berlín “fa molt fred, fet que la fa una ciutat hostil. La relació social és molt difícil perquè es fa dins de les cases, t'hi han de convidar. A la primavera a la protagonista se li altera la sang; i a l'estiu es converteix en una ciutat màgica, es fa molta més vida al carrer que aquí”.

Com ja feia Les amigues de l'Àgata, Júlia ist transmet sensació d'espontaneïtat, tot i que Martín aclareix que la pel·lícula “està tota escrita prèviament”: “Tot i que en el moment de rodar ens permetíem una certa flexibilitat. Quan els personatges parlen d'arquitectura està tot guionitzat, però les escenes de bar, d'ambient, van ser més improvisades.” El que compta és que el resultat “soni natural des d'on sigui que parteixis”: “A mi m'agrada l'estètica artificiosa si és intencionada; el distanciament pot arribar a la mateixa veritat, però jo volia atrapar la vida dels personatges.”