torna-la a posar, sam
Esglaons cap a la glòria
‘Els trenta-nou graons' marca un dels cims de l'etapa britànica d'Alfred Hitchcock
Vista ara, 82 anys després de la seva estrena, hi ha detalls que criden l'atenció d'Els trenta-nou graons, una de les millors pel·lícules de l'etapa britànica d'Alfred Hitchcock (1899-1980). D'un costat, un sentit de l'humor que ha resistit més de vuit dècades. L'escena que obre la pel·lícula, amb el públic d'un espectacle de music hall ridiculitzant els artistes i fent preguntes absurdes i gracioses a un home de memòria prodigiosa (“quants anys té Mae West?”, pregunta algú sense parar), mostra de quin material sense data de caducitat estan fets els clàssics i prova que els éssers humans no hem canviat tant com ens pensem. Aquest grup humà variat, picaresc, amb ganes de riure i fer riure els altres, es fa estranyament proper, malgrat parlar anglès i viure al Londres del 1935.
Crida l'atenció també el vigor narratiu, la capacitat de generar tensió i l'estil brillant de Hitchcock, fins i tot amb una història plena d'inversemblances. Qui es creu que un espia entra per la finestra, assassina una dona, fuig de nou al carrer i espera a fora per matar l'home que dormia a l'habitació del costat (que acabarà fugint disfressat de repartidor de llet)?
Desinterès per la versemblança
No s'ho creia ni el mateix Hitchcock. En el revelador i imprescindible El cine según Hitchcock (Alianza), escrit per François Truffaut el 1966, el cineasta anglès afirma: “La versemblança no m'interessa. És el més fàcil de fer.” Rodar escenes per fer versemblant tot el que passa seria “no només una pèrdua de temps, serien forats o taques a la pel·lícula”. “Siguem lògics: si es vol analitzar tot i construir-ho en termes de plausibilitat i versemblança, cap guió de ficció resistiria aquesta anàlisi i només es podria fer una cosa: documentals.” Això no vol dir que el mestre britànic s'interessés pel cinema fantàstic. Unes línies més avall, diu: “També rebutjo els productes de pura fantasia, perquè és important que el públic es pugui reconèixer en els personatges. Rodar pel·lícules, per a mi, vol dir en primer lloc, explicar una història, que pot ser inversemblant, però no ha de ser mai banal, és preferible que sigui dramàtica i humana. El drama és una vida de la qual s'han eliminat els moments avorrits.”
Després de l'èxit de la primera versió que va dirigir de L'home que sabia massa (1934), Alfred Hitchcock tenia més llibertat per escollir els seus projectes i va optar per Els trenta-nou graons, la història d'un jove canadenc que fuig de Londres cap a Escòcia, seguint la pista d'uns espies, després que han apunyalat una dona al seu apartament. La policia el persegueix com a sospitós de l'assassinat, mentre que els espies volen eliminar-lo perquè sap massa coses. És una adaptació d'una novel·la de John Buchan, escriptor escocès admirat per Hitchcock. Els actors anglesos Robert Donat i Madeleine Carroll encapçalen l'elenc i protagonitzen unes escenes inoblidables, plenes alhora d'humor i tensió, quan fugen esposats dels espies. Aquest to desenfadat plana sobre tota l'obra, rodada en l'estil que els britànics anomenaven understatement: “La presentació en to lleuger d'esdeveniments molt dramàtics”, en paraules del mateix Alfred Hitchcock.
Pel·lícula de gran èxit internacional, que va donar més impuls al director cap a l'inevitable salt de Hollywood, Els trenta-nou graons consolida ingredients estilístics i temàtics que van acabar sent marca de la casa. Com els MacGuffin: un secret de gran transcendència per a la trama, que actua com a motor de l'acció, però que en si mateix no té cap importància. En aquest cas, un secret tecnològic dels nous motors de l'aviació britànica que pot ser revelat a potències estrangeres. “Amb els anys he aconseguit aprendre que el MacGuffin no és res –diu Hitchcock a Truffaut–, però sé per experiència que resulta molt difícil convèncer els altres d'això.”
