Polanski per Polanski
Es publica en castellà ‘Memorias’, escrites el 1984 i revisades el 2015. El cineasta polonès fa un repàs de la seva apassionant i turbulenta vida privada i artística
Director d’un bon grapat d’excel·lents pel·lícules (El cuchillo en el agua, Repulsió, La llavor del diable, Chinatown, El pianista...), Polanski ha tingut una vida turbulenta, colpejada en un parell d’ocasions per la tragèdia (la mare va morir a Auschwitz i la seva dona, Sharon Tate, va ser assassinada) i per l’escàndol (fa 38 anys que no trepitja els Estats Units per una acusació de violació a una menor). Amb tot, Roman Polanski (París, 1933) és un dels grans cineastes en actiu, que avui mateix presenta nova pel·lícula al Festival de Canes.
Les seves memòries, publicades per primer cop el 1984, són un relat apassionant d’una vida (artística i personal) de pel·lícula. Ara se’n publica una versió en castellà, Memorias (Malpaso), amb traducció de María Antonia Menini, que va ser revisada per l’autor el 2015. Al pròleg, Roman Polanski fa una petició que es pot fer extensible al nostre entorn, on la llibertat d’expressió sembla en caiguda lliure: “Que el lector tingui present que va ser escrit fa més de 30 anys.” “En rellegir-lo –escriu–, es pot tenir la sensació que vivim en un planeta diferent. Es diria que hem oblidat com era de tolerant i lliure la nostra societat aleshores.” En publiquem alguns fragments.
Fantasia i realitat
“Des que recordo, la línia entre fantasia i realitat ha estat sempre irremeiablement borrosa. He tardat gairebé tota una vida a comprendre que això és la clau de la meva existència. Això m’ha valgut considerables angoixes [...], però també m’ha obert algunes portes que, d’una altra manera, haurien estat tancades per sempre.”
El gueto de Cracòvia
“Vaig tenir un presagi dels esdeveniments que es produirien. [...] Uns soldats alemanys s’emportaven un grup de dones. En lloc de fugir com els altres, vaig experimentar l’impuls de quedar-me a mirar. Una dona gran del final de la columna no podia seguir el pas. Un oficial alemany l’empenyia constantment, fins que, finalment, va caure al terra. [...] De sobte, a la mà de l’oficial va aparèixer una pistola. Es va sentir una forta detonació i va començar a sortir un raig de sang de l’esquena de la dona.”
La mare, a Auschwitz
“El meu pare es va assabentar que anaven a organitzar una altra batuda. La meva mare em va treure, utilitzant el seu salconduit, i em va acompanyar a casa dels Wilk. [...] Quan la senyora Wilk em va entregar al meu pare al carrer, ell em va abraçar i em va besar amb sorprenent intensitat. Mentre tornàvem al gueto creuant el pont de Padgorze, el meu pare va començar a plorar amb desconsol. Al final em va dir:
–S’han endut la teva mare.
–No ploris –li vaig dir–, la gent ens està mirant.”
La mare de Roman Polanski va morir a Auschwitz. El pare va ser detingut poc després i deportat al camp de Mauthausen-Gusen, però va sobreviure. Amb només 7 anys, va fugir i va sobreviure sol durant anys a la guerra i l’ocupació nazi.
El món del cinema
“Vaig començar a moure’m en un cercle d’amistats totalment distint. Una de les persones que van contribuir a aquest canvi en la meva vida social va ser el professor Antoni Bohdziewicz, de l’Escola de Cinematografia de Lodz [on també estudiava Wadja]. [...] Tenia una sincera i desinteressada estima per qualsevol jove en qui creia percebre la llavor del talent.”
Cineasta perfeccionista
“Mai no pertanyeria al grup de la Nouvelle Vague. Era massa professional i... perfeccionista. Encara que Els 400 cops de Truffaut em va encantar i Al final de l’escapada em va semblar commovedora, les altres pel·lícules, a part de les primeres de Chabrol, em deixaven consternat per la manca de professionalitat i la seva deficient tècnica. Veure-les era per a mi una forma gairebé insuportable de tortura.”
Sharon Tate
“Tan aviat com van descobrir els assassinats [el 1969], els mitjans de comunicació van tirar de xafardejos que circulaven per Hollywood i van començar a fer al·lusions a orgies, consum de drogues i màgia negra. Hollywood, que és no només la comunitat més malintencionada del món, sinó també la més insegura, desitjava buscar una explicació que donés tota la culpa a les víctimes, reduint així l’amenaça que pesava sobre la societat en el seu conjunt. Es deia que Sharon i els que havien mort amb ella eren els responsables de les seves pròpies morts perquè es lliuraven a sinistres pràctiques i es barrejaven amb indesitjables.”
Cap penediment
“No em penedeixo de res del que ha passat en el camí. Per paradoxal que pugui semblar, si els esdeveniments de la meva existència no haguessin succeït tal com han passat, avui no tindria la meva família ni gaudiria de la vida que portem junts. Tindria una altra cosa, i no vull una altra cosa. No penso renunciar a això per canviar el passat.”
