Blanc, blau i vermell
La pel·lícula de terror sobre taurons blancs ‘A 47 metros’, dirigida per Johannes Roberts, triomfa arreu del món. El mallorquí Ernest Riera n’és coguionista
Fa quinze o vint anys que Ernest Riera i Johannes Roberts són amics. El mallorquí va anar a estudiar a Londres, es van conèixer i van començar a fer cinema. “Hem fet produccions cada vegada més grans”, explica Riera des de Palma, en una entrevista telefònica per a El Punt Avui. L’última, A 47 metros, estrenada ahir als nostres cinemes, té els gurus del cinema independent Bob i Harvey Weinstein com a productors executius i distribuïdors, i ha aconseguit xifres de taquilla espectaculars: 41 milions de dòlars als Estats Units, i va costar 5 milions –segons la base de dades Imdb–. “Ells van adquirir els drets de distribució, però són productors de veritat –explica Ernest Riera dels germans Weinstein–. Han tingut influència en tot.”
Hi ha mallorquins que tenen por al mar. Néixer en una illa, sobretot si descendeixes de pagesos, no garanteix que tinguis una bona relació amb “s’aigo”, però no és el cas d’Ernest Riera: el seu padrí era pescador. “Vaig créixer envoltat d’històries del mar, i jo vaig practicar molta pesca submarina. A vegades pens que un dia els peixos es venjaran per tot el que he pescat.”
Si és així, val més que els executors de la venjança no siguin com els taurons blancs de set o vuit metres que assetgen dues noies atrapades en una gàbia. Aquest és l’argument d’A 47 metros: les actrius Mandy Moore i Claire Holt interpreten Lissa i Kate, dues germanes que viatgen a la costa mexicana a la recerca de diversió. La primera nit coneixen dos joves mexicans que les conviden a veure taurons blancs des d’una gàbia. Però quan són enmig del mar, el cabrestant es trenca i baixen amb la gàbia fins al fons del mar, a 47 metres, en unes aigües infestades de taurons gegantins i famolencs.
‘Gravity’ sota el mar
“Nosaltres volíem fer Gravity, però davall l’aigua. Volíem mostrar un món nou que el públic no hagués experimentat mai. La pel·lícula està rodada gairebé sencera davall l’aigua i té un to claustrofòbic que també s’inspira en El descenso, de Neil Marshall.” Li citem també Tiburón, de Spielberg, referent inevitable quan es filmen taurons blancs, una barqueta enmig del mar, bussejadors dins d’una gàbia... Un dels punts en comú que tenen és que els taurons no apareixen gaire. “El monstre, com més el veus, menys por fa. Hem preferit mostrar el món dels taurons, el seu hàbitat, amb profunditat, foscor..., i mai saps quan apareixerà.” Influència de Spielberg, reconeix, però també de Hitchcock.
Ernest Riera admet que li agrada “fer patir l’espectador, i no hi ha res per aconseguir-ho com aquests monstres, que són com dinosaures de les profunditats, però ben reals”. El guionista ha escrit històries d’altres gèneres: “He fet pel·lícules d’àmbit més social, realista, de reivindicació social; m’agraden les pel·lícules de personatges, més que de trama.” Però el cinema de terror té una sortida més fàcil. “El cinema de por està desprestigiat per la crítica –comenta–, però és un gènere que et permet estar en contacte amb les pors de la societat. El gènere es va regenerant contínuament a mesura que apareixen noves pors, i això fa que les pel·lícules envelleixin malament.” De fet, creu que, “si mires la història del cinema, ja des dels germans Lumière, els espectadors es van llançar de la butaca perquè van veure un tren que anava cap a ells, i en certa manera el cinema no ha deixat de ser això”.
