Música

Crònica

En essència

L’essència és el solo introductori de deu minuts, amb la guitarra a manera de lap steel, que toca sobre els genolls, com si fos un teixidor de cordes. I primera gran ovació de la nit, una rebuda extremadament afectuosa per a Ben Harper (Pomona, Califòrnia, 1969), amagat durant tot el concert darrere d’un barret i d’un món musical, de moltes influències i arrels, i que la nit de dilluns va despullar, de forma íntima, en la seva tercera visita a Cap Roig; l’ última va ser fa dos estius acompanyat de la seva banda de capçalera, The Innocent Criminals.

En solitari, amb canvis de guitarres constants, el to del concert va ser el de la sensibilitat i emoció demostrada amb Lifeline (2007), amb reinterpretacions, adaptades pel format sense banda, de clàssics com Diamonds on inside (2003), Roses from my friends (1997) o Excuse Me Mr (2011). Ben Harper va deixar moments per al virtuosisme però també per a la improvisació, un repertori obert. I per a la complicitat amb el públic que va aconseguir traspassar la barrera escènica d’un músic amb personalitat. A l’inici, va fer referència a la guitarra centenària amb la qual havia obert el concert, que servia per presentar cançons del seu últim àlbum, Call it what it is (2016), amb el qual s’ha retrobat amb The Innocent Criminals i del qual n’ha sortit un so barreja de blues, folk, americana, rock... essència al capdavall. I la connexió va arribar quan li va sortir un fuck de l’ànima, en veure que la nota no arribava, per tornar a començar. “Heu pagat massa diners per això”, va dir amb to irònic, encoratjat pels aplaudiments del públic. L’auditori, entre el silenci i la devoció, per escoltar Walk away (1994). La intimitat aconseguida requeria el piano, més presència a l’escenari que un ús real, amb Born to love you (2014) per tornar a la guitarra amb Please bleed (2001), de lletra punyent.

Les dues hores de concert van incloure bisos no previstos; peticions amb dedicació inclosa com la versió de Sexual healing de Marvin Gaye; la noia que l’havia demanada va veure el cel en un instant. Més cançons d’amor com la turmentosa I trust you dig my grave, que incorporarà en un nou disc amb Charlie Musselwhite però que toca en les gires dels últims anys. Més ració d’intensitat amb Another lonely day (1995) i el contrapunt burlesc, amb piano, menys dramàtic que l’estil Tom Waits, la inèdita Trying not to fall in love. Al final, dempeus i signant discos a les primeres files i agraït prometent un retrobament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Música

In-Somni obre demà a Besalú, amb Bigott, una nova edició itinerant

besalú
música

El vidrerenc Àlex Pérez presentarà ‘Tot el que som’ al Festival Espurnes de Llagostera

vidreres
música

Sven Väth encapçalarà el cartell del festival electrònic Delirium

cassà de la selva
Cultura

Ivan Ivanji, escriptor serbi i supervivent d’Auschwitz

ART

El paper pioner d’Espais, en una exposició a Girona

Girona
Cultura

Personatges de tres obres de Guimerà a la façana de la Casa Mural del Vendrell

El Vendrell
figueres

Dibuixos del Dalí adolescent per commemorar els 120 anys del seu naixement

FIGUERES
lletres

Núria Cadenes, Jordi Masó i Maria Mercè Roca, finalistes del Llibreter

barcelona
ART

Les Bernardes ofereix una mirada a la cultura africana

Salt