Hibridació amb èxit

El maig de 1998, el creador de Spiderman i impulsor de tot l’univers Marvel, Stan Lee, va visitar Barcelona. Ho feia com a convidat pel Saló del Còmic, quan encara es feia a l’Estació de França. La seva roda de premsa va tenir lloc en un minúscul espai fet amb els mateixos materials amb què es fan els estands de fires, gens insonoritzat –s’escoltaven les sortides i les arribades dels trens– i on, a més de la premsa, es van encabir uns quants fans incondicionals.

Aleshores, Stan Lee ja feia ben bé deu anys que s’havia traslladat de Manhattan a Los Angeles per crear Marvel Productions, que va ser el punt d’arrencada per desenvolupar l’univers cinematogràfic de Marvel i que ha donat a conèixer els seus personatges a noves generacions que ja no llegien tants de còmics. Era l’època en què s’anunciava una i altra volta l’adaptació de Spiderman. Lee va explicar que James Cameron, que havia de ser el director de la primera pel·lícula de l’etapa moderna, no estava gaire d’acord amb les productores que aleshores tenien el drets. Finalment va ser Sony la companyia que va produir la pel·lícula i Sam Raimi, el director.

Stan Lee va deixar un clar titular que va reforçar la seva fama d’home de negocis: “Perquè un personatge de còmic doni diners cal fer-ne una pel·lícula.” Als anys noranta, el mercat clàssic del còmic baixava de vendes i es diversificava amb la fugida dels autors rellevants de les clàssiques editorials DC i Marvel per crear les seves editorials independents amb nous personatges, Lee intentava que l’imperi que havia ajudat a construir no es desintegrés. I com a clarivident que era, veia que amb l’avançament que havien fet els efectes especials amb la utilització de tecnologia digital hi havia tot un món per reinventar de nou l’Univers Marvel. I ho va aconseguir. Spiderman, Hulk, Thor, Iron Man, Los Vengadores, Los 4 Fantasticos, Estela Plateada van donar un salt de popularitat com mai havien tingut aquests personatges, perquè han sumat als lectors de sempre tot un nou públic ben jove que ja els han incorporat al seu imaginari generacional gràcies a les adaptacions cinematogràfiques. Ara, amb Spider-Man. Un nou univers –hi haurà doblatge en català–, que ve amb l’estudi Sony, tot i que Marvel Studios és propietat de Walt Disney, de ben segur que encara eixamplarà molt més la seva àrea d’impacte.

Spider-Man. Un nou univers és un film de dibuixos animats. Sí, però alhora és un híbrid entre els videojocs i el llenguatge estricte del còmic –sovint hi surten globus o onomatopeies i el color reprodueix el tractament cromàtic que es dona al paper–. També hi ha hibridacions entre estils d’animació: el de l’anime japonès i l’occidental. També hi ha barreja conceptual: Spider-Man. Un nou univers combina una gran dosi de paròdia i alhora no traeix l’original, que combinava el dramatisme amb l’humor. Stan Lee, quan el va crear, va fer un personatge amb escletxes perquè es tractava d’un adolescent ple de dubtes existencials com qualsevol noi de la seva edat. D’una altra banda, el film acaba per posar les cartes enlaire i demostra que sempre hi ha maneres de tornar als orígens i reinventar el personatge tot passant per deu mil mons paral·lels com ha fet sempre el còmic de superherois quan les vendes d’un determinat personatge estaven a la baixa i calia reciclar-lo. Tot això, i amb la incorporació d’un Spiderman de cognom llatí i pell morena, fan d’aquesta tramesa de Spiderman, no un producte més, sinó un megamix amb els components ben conjuntats i que fa un pas més cap a la creació d’un llenguatge cinematogràfic nou que aplega animació, còmic i videojoc en un producte per a tots els públics.