Teixint un nou univers

“Una altra pel·lícula de Spider-Man?” Phil Lord i Chris Miller van dir d’entrada que no a la proposta de Sony de produir un film animat sobre l’home aranya de Marvel, que entre el 2002 i el 2014 ha arribat cinc vegades a la gran pantalla, tres sota la direcció de Sam Raimi i dues de Mark Webb. Però els codirectors de Pluja de mandonguilles, La Lego pel·lícula i Infiltrados en la universidad, que acabaven de ser acomiadats en plena producció de Han Solo: Una historia de Star Wars, són dos cineastes atrets pels reptes i amb personalitat, malgrat treballar amb els pressupostos multimilionaris de Hollywood. Al final van acabar acceptant amb la condició que la pel·lícula se centrés en Miles Morales, una de les versions de Spider-Man, nascut en un còmic del 2011. “El que ens va atreure del film va ser el fet que ens va donar l’oportunitat d’explicar la història del superheroi d’una manera totalment original i revolucionària per a la generació actual”, comenten a les notes promocionals de la pel·lícula Lord i Miller. I així és: Spider-Man. Un nou univers, que s’estrenarà demà també doblada al català –a diferència de la major part de les superproduccions de Hollywood–, és completament diferent del cinema de superherois que triomfa a Hollywood.

Es tracta d’una pel·lícula revolucionària, almenys en dos sentits: com a proposta d’animació, perquè trenca amb la tradició nord-americana dominada per Disney i Pixar i es nodreix de les fonts originals, els còmics de Marvel (que inspiren el disseny dels personatges, els fons, els enquadraments i la posada en escena) i en altres tradicions com l’anime. “Volíem fer una pel·lícula totalment innovadora, combinant animació digital i manual per obtenir un efecte immersiu i que alhora tingués un toc humà, emocionant”, expliquen Lord i Miller.

Però també és revolucionària com a pel·lícula de superherois. D’una banda, perquè explora les possibilitats il·limitades dels universos paral·lels d’Spider-Man, on qualsevol pot portar màscara. Flota sobre la història la idea recurrent que tots podem ser superherois, ens piqui o no una aranya radioactiva. Un principi reforçat pel fet que, entre els diferents Spider-Man que hi apareixen, hi ha el protagonista principal, Miles Morales (un adolescent llatí i afroamericà de Brooklyn), una noia que va al seu institut, una nena japonesa, un porquet, un emmascarat... Phil Lord i Chris Miller comenten en aquest sentit que “la idea d’explorar diferents universos i jugar amb les diferents versions d’aquest estimat personatge ens va obrir un món de possibilitats”.Aconseguir una pel·lícula original també té a veure amb altres disciplines que hi entren en joc. Com fan Ready player one (protagonitzada també per un equip de joves herois de diferents races i sexe) o Ralph destrueix Internet, hi ha lluites i escenes d’acció que remeten als videojocs d’acció i n’aprofiten l’estructura narrativa de pantalles que es van superant.

Visualment és enlluernadora: els colors, les textures, beuen des de l’estètica pop dels seixanta fins a la psicodèlia, passant per la il·luminació realista i el cromatisme més clàssic, o l’explosió de colors dels animes. Tot hi té cabuda en un film que no es posiciona en contra de cap tradició, sinó que les respecta i n’utilitza ingredients per sumar.

Tot dependrà de la rebuda del públic (les crítiques són molt elogioses), però Spider-Man. Un nou univers, dedicada en memòria del seu productor executiu i guru de Marvel, Stan Lee (va morir el 12 de novembre passat, quan ja estava enllestida), pot fer honor al seu títol i obrir un nou camí per al cinema de superherois: grans produccions animades partint dels dibuixos amb què van néixer tots.