Cinema

Una faula totalment lliure al festival D’A

“Una faula totalment lliure, sense cap restricció; una aposta per un cinema imaginatiu.” Així defineix Lluís Miñarro Love me not, la darrera pel·lícula que ha dirigit, i que ha allargat encara més la llista de festivals on ha estat convidat (més de 800). Aquest cop, però, el productor i director juga a casa: el D’A Film Festival Barcelona ofereix aquesta adaptació lliure del mite bíblic de Salomé, que va ballar davant el seu pare, el rei Herodes, i va demanar a canvi el cap de Joan Baptista en una safata de plata. Carlos R. Ríos, director del certamen, era present en la presentació de Love me not, juntament amb el director i els actors Ingrid García Jonsson, Francesc Orella i Lola Dueñas, i reivindicava el seu valor: “Lluís Miñarro sempre sorprèn, i això és la força del seu cinema, que és lliure i irreverent.”

Programar-lo al D’A ha ofert l’oportunitat de veure’l en pantalla gran a Barcelona. De moment no té data d’estrena prevista d’estrena, explica el director, “veurem si alguna distribuïdora s’anima”.La idea de la pel·lícula li va venir mentre mirava l’òpera Salomé de Strauss a Londres i va veure l’escena del descens del profeta als inferns. “Vaig pensar que m’aniria bé per fer una crítica actual, ambientant aquesta història a l’Iraq, que ve a ser com un infern actual.” En aquest sentit, Love me not “és una pel·lícula antibel·licista que incideix en l’arrogància de la política i parla de la banalització del mal”.

De la Bíblia al 2006

Poc convencional, com sempre, Lluís Miñarro situa el mite bíblic de Salomé a l’any 2006, durant la guerra de l’Iraq, prop de la presó d’Abu Ghraib, coneguda pels escàndols de tortura de la CIA. “Es pot veure –diu Miñarro– com una pel·lícula cínica, però jo crec que l’amor s’hi imposa. Em semblen molt més cíniques altres coses com la guerra de l’Iraq, que no s’accepti la identitat sexual, el nu masculí...”

Pel que fa a la narrativa, en el seu cinema, busca “sorprendre contínuament, trencar constantment la linealitat”. “No em sembla normal el classicisme del llenguatge cinematogràfic en el cinema actual, com tampoc em sembla normal el pensament polític actual.” També és trencador amb les imatges: “He prioritzat el llenguatge visual, la creació d’imatges que siguin vàlides per si mateixes, independentment del guió”Lola Dueñas confirma aquest esperit de llibertat amb què es roda amb Lluís Miñarro: “Hem treballat de manera totalment lliure, que és molt bonic i, en el meu cas, també perillós, perquè el meu paper era molt breu.” Francesc Orella creu que “Lluís Miñarro dona molt marge de llibertat als actors, partint de l’eix de la situació i el personatge, perquè li interessa que passin coses; és molt poc habitual en el cinema actual”. Ingrid García Jonsson diu que li va recordar “la sensació de jugar, la il·lusió i llibertat dels primers curts i obres” que va fer.La pel·lícula és una coproducció amb Mèxic perquè aquí, fora dels ajuts de TV3 i la Generalitat, Lluís Miñarro no aconseguia finançament. Es queixa que aquest tipus de cinema no interessa, tot i que és el que es programa als festivals de cinema internacionals. En canvi, es dona suport a propostes antiquades, des del seu punt de vista. “El cinema espanyol no interessa a Canes perquè és un cinema narrativament vell. Pot estar ben resolt, però no hi ha risc, novetats. El reino, de Rodrigo Sorogoyen, em sembla una pel·lícula vellíssima des del punt de vista narratiu i estètic.” Creu que el que cal justament és innovar, transgredir: “A la cultura, si en vols treure alguna cosa positiva, tot s’ha de subvertir.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia