Llibres

Una dona de caràcter

Rosa M. Gil i Pep Vila recuperen el diari de 1918 d’una barcelonina que, en edat de prometre, va retratar els costums, els temors i les convencions de l’època

Filla de casa bona, entre els seus veïns hi havia els Pahissa i el poeta Juan Gutiérrez Gili
La seva identitat s’ha pogut reconstruir en part gràcies al fons fotogràfic del marit

Tenir divuit anys el 1918, l’any de la grip, el de l’acabament de la I Guerra Mundial i els preparatius d’aquella Exposició Universal que no s’inauguraria fins al 1929, podia ser una benedicció per a una senyoreta de casa bona àvida d’experiències, de novetats, de relacions, però per a Mercè Julià Sabaté (Barcelona, 1899-1970), convençuda que la vida era una lluita contínua, “molt aspra i espinosa i de tortuosos viaranys”, tenir l’edat de prometre en una Barcelona que es debatia entre la mascarada mundana i el rigor noucentista podia arribar a ser un turment, sobretot si eres una dona sensible, llegida i amb massa pretendents que et feien tediosament la cort. Mercè Julià va acabar casant-se amb l’home que estimava, va tenir quatre fills i va ser moderadament feliç, tot el que li va permetre el fet de veure morir molt jove el marit i haver de pujar tota sola la canalla després de la Guerra Civil, arruïnada, refugiada en una torre d’Horta i subsistint de les migrades rendes de la finca familiar de Montblanc.

Cada vida és única i es resisteix meravellosament a l’estadística, però la veritat és que la singularitat de la d’aquesta dona fins avui desconeguda se sustenta en la casualitat que un diari escrit als divuit anys, i extraviat i oblidat durant els cent següents, permeti aspirar, com una flor que hagués quedat premsada entre les seves pàgines, l’esperit d’aquell temps. No és pas que ella pretengués erigir-se en testimoni de res, com no fos de les emocions d’“un cor desitjós d’esperances i temorós de perdre-les totes a la primera bufada de contratemps”, però hi acaben aflorant, aquí i allà, amb el pas dels dies, les convencions que engavanyaven les noies casadores de principis del segle XX, sobretot si eren òrfenes de mare des dels sis anys, tenien germanes petites i eren a punt de deixar les trenes pel monyo en la seva festa de posada de llarg. El matrimoni, escriu, “és el límit de les nostres il·lusions”, i sobre els fingiments del festeig, anota: “Sí, realment el ser dona és trist: mai no pot dominar enlloc ni prendre’s la pròpia defensa; sempre deu suportar les impertinències i les converses molestoses de qualque atrevit.”

El diari que va escriure entre l’11 d’octubre de 1917 i el 18 de desembre de 1922 revela la personalitat d’una noia que no es reconeixia en els cànons femenins que la societat li imposava i a qui fastiguejava la banalitat. Però també esbossa amb precisió les formes d’entreteniment de la burgesia culta, amb piset i criada a la gran ciutat, i finca d’estiueig al camp, que pujava d’excursió a Montjuïc per embadocar-se amb les obres de l’Exposició Universal, s’entendria fent el pessebre per Nadal o anava a patinar al Turó Park i a exercitar el canell a l’elegant Lawn-Tennis Club d’Horta. Aquesta Mercè una mica contestatària i bastant introspectiva, però, que toca el piano i es carteja amb una amiga francesa, se’ns exalta cada any per carnaval, quan assisteix enjogassada a les festes de disfresses que organitzen a casa d’un amic o altre, i on es vesteix de japonesa, de Manola o de Pierrot. Gràcies a aquests saraus, acabem coneixent els veïns del seu edifici, al número 31 del carrer de Muntaner, entre els quals freqüenta principalment els Pahissa, al tercer, i els Gutiérrez Gili, que vivien al quart, el fill gran dels quals, el poeta Juan Gutiérrez Gili, futur amic de García Lorca i Rafael Barradas, estimarà prou aquesta Mercè petita i vivaç per dedicar-li dos poemes el dia de la seva posada de llarg que ella, primer, i la seva família, després, conservarien curosament plegats dins una capsa fins avui, junt amb les cartes, postals i fotografies que ara han servit per reconstruir tota una vida.

Entre Montblanc i Barcelona, el “Diari d’una senyoreta de 1918”, tal com és descrit en l’edició que n’ha fet Cossetània, és un llibre atípic i en gran part miraculós, perquè el més extraordinari no és solament que hagi arribat a veure la llum, sinó que en la investigació prèvia a la seva publicació s’hagi pogut rescatar una vida destinada a l’oblit i que hagi resultat, a més, que era una vida tocada per la gràcia, amb uns veïnatges que la connecten amb el món cultural de l’època. Un altre exemple, a part del tímid Gutiérrez Gili: en l’únic viatge del qual dona compte, el maig de 1917 a Mallorca, la jove pubilla entaularà relació amb Josep Vidal i Barraquer, germà del cardenal arquebisbe de Tarragona, i amb el destacat viticultor i periodista Raül M. Mir Comas, membre del grup d’agrònoms Els Set Savis de Grècia. Hi ha hagut molt d’intuïció i molt d’atzar prodigiós en aquest procés d’edició, que va començar l’any 2016 quan el filòleg gironí Pep Vila va parlar per primera vegada del diari anònim d’una noia, adquirit a un antiquari de Vic, a la investigadora Rosa Maria Gil Tort, interessada en la història de les dones i que és a punt de publicar un llibre sobre la presència femenina en l’entorn de l’arquitecte Rafael Masó. El text realment prometia, però no hi havia aparentment cap pista per seguir. “No en sabíem ni el nom, ni on havia viscut, ni on anar a trobar els descendents”, recorda Rosa M. Gil, que va lliurar-se a la lectura del quadern amb els cinc sentits alerta fins que va aconseguir lligar caps. “Molt poques vegades tens l’oportunitat, en el curs d’una recerca, de contrastar les teves hipòtesis amb l’objecte del teu estudi, però això és justament el que em va passar”, explica Gil.

La pista més seriosa va conduir-la, una tarda de març, a casa de Joan Fontanillas, un home de 86 anys i salut molt precària que va rebre a la falda, atònit i emocionat, el vell quadern de la seva mare. “No en sabia res, d’aquella dona jove i vital que parlava al diari, perquè el record que ell en tenia era el d’una mare trista de la postguerra que havia hagut de fer front a moltes penalitats”, raona la investigadora gironina, que ha pogut ampliar la història de Mercè Julià i la seva família molt més enllà del que ofereix el text, interromput quan l’autora ja tenia 23 anys. L’edició es completa, a més, amb un breu estudi lingüístic de Pep Vila i Enric Prat.

“Si no els recordem, els morts desapareixen”, reflexiona Rosa M. Gil en l’estudi introductori, i podria haver-hi afegit que, si no els fotografiem, també els perdem. Mercè Julià va tenir sort que Joan Fontanillas Ginabreda, l’home amb qui es va casar als 27 anys, fos un gran amant de la fotografia, soci actiu de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, i que el seu fill acabés donant aquest valuós fons d’imatges a l’Arxiu Nacional, on Rosa M. Gil va localitzar els retrats que van permetre-li posar cara per primera vegada a la seva misteriosa escriptora. En una d’aquestes imatges, de cap a 1928, hi surt asseguda en un petit escriptori vestida amb quimono, com si perpetués les festes carnavalesques de la joventut, en aquella dècada dels vint que invitava a l’optimisme. Però faltaven menys de set anys perquè quedés vídua i el somriure se li transformés en una ganyota amarga. Per als lectors del seu diari, però, continuarà sent aquesta noia inquieta, sense gota de cursileria, que va sentir un dia unes ganes irreprimibles d’escriure, “talment com si les portés un vent de bogeria”, i que explica coses meravelloses, com la que anota el 22 de juliol de 1919: “Ara prenem banys amb una mica de fastiguet, per cert, pués a l’hora en què hi anem no corre una ànima i la mar és gran i molt freda i molt sola, i si no hi vas amb l’escalf de la companyia et pren una mena de feredat que dona lo immens.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia