Crítica
cinema
En espera d’una revelació
Rhomer és el gran ascendent de la pel·lícula, i concretament, ‘Le rayon vert’
Després d’ensenyar-li el pis que li deixarà durant el mes d’agost mentre ell se’n va de Madrid, un personatge comenta a l’heroïna del nou film de Jonás Trueba que prepara un article sobre Stanley Cavell, mort el juny de l’any passat, explicant-li que aquest filòsof nord-americà va escriure un llibre, Pursuits of happiness, sobre les “comèdies de remarriage”, aquelles pel·lícules glorioses generalment amb Katharine Hepburn en què una parella, havent-se separat, es reconcilia. Aquesta citació, pròpia d’un membre d’una família tan cinèfila com els Trueba, no deu ser aliena al fet que Eva (interpretada per Itsaso Arana, co-guionista d’aquest film, que amplia la col·laboració amb el director encetada com a actriu a La reconquista) busqui la felicitat sentint una ferida amorosa que s’insinua en la trobada casual amb el seu ex-xicot, encarnat per Francesco Carril, una presència recurrent en el cinema de Jonás Trueba. Tanmateix, el gran ascendent de La virgen de agosto és Rohmer i, més concretament, Le rayon vert.
Com la Delphine de Le rayon vert, Eva sembla fràgil, tot i que no tan a frec del plor com el personatge interpretat per Marie Rivière, vivint un temps d’incertesa, però també d’esperança. Això perquè, com altres joves rohmerianes, sembla en espera que passi alguna cosa, que s’esdevingui una revelació que compleixi un desig expressat amb una cita de Rimbaud que encapçala Le rayon vert: “Que arribi l’hora en què els cors s’apassionin.” A diferència de Delphine, que sent la necessitat de marxar de la seva ciutat (París), Eva resta a Madrid, si bé desplaçant-se cap a un altre barri, La Latina, mentre s’hi preparen les festes de San Cayetano, San Lorenzo i La Paloma. Eva, de fet, transita per la geografia urbana on Trueba ha rodat els seus films anteriors. En espera d’una revelació, sense que tal cosa s’anunciï de manera explícita, Eva passeja, coneix persones, a vegades s’avorreix, com ho pot fer l’espectador, i a vegades s’emociona, com potser també ho pot fer l’espectador, fins que s’adona que li passen coses extraordinàries.
