Llibertat, pallisses i la Model

El realitzador britànic William McLellan –que ha treballat amb artistes de la talla de Bob Dylan, Paul Simon, George Harrison, Lou Reed, Roy Orbison i Roger Waters– publica Escapada rebel cap a la llibertat (Comanegra), unes memòries de joventut amb traducció de Jordi Cussà i Anna Camps, i pròleg de Gerard Quintana.

Nascut a Yorkshire el 1950, William McLellan tenia 22 anys quan va emprendre un viatge cap al Marroc, amb escala a París i Barcelona, que gairebé li arruïna la vida. El pla era traficar amb una petita quantitat d’àcids, que duia en un amagatall de la maleta, per recollir prou diners per fer realitat el seu somni: dedicar-se a la pintura lliurement i poder estudiar. La bogeria es va truncar a Barcelona de manera accidental. Després de robar una motocicleta per fer la broma i de ser detingut, la por que descobrissin la maleta amb els àcids el va portar a fer una sèrie d’entremaliadures –entre les quals, una puntada de peu a un policia quan intentava escapar de la comissaria–, que van fer que acabés tancat a la Model amb una perspectiva molt crua, amb grans dolors per la pallissa que li van propinar els policies. A l’Espanya franquista, els presos eren utilitzats com a mà d’obra barata i, si no es podien pagar una sucosa fiança, el més habitual era que passessin anys empresonats per delictes menors sense ni tan sols anar a judici. En William va ser capaç de resistir aquell ambient, i ara ens explica la seva pròpia experiència, passats tants anys, amb una prosa elegant i mordaç. Li pregunto com hem de considerar aquest llibre, dins de quin gènere, i respon: “Tot el text està basat en fets reals i els dibuixos que l’acompanyen m’han ajudat a fer memòria de tot el que em va passar.” Els dibuixos actuen com una mena de detonant mental per recuperar escenes traumàtiques i situacions complicades: “Han actuat de dinamitzadors del que vaig viure. Per exemple, quan un dels presos es tira daltabaix de la galeria, vaig córrer a dibuixar-ho.” Li recordo també la pallissa que va rebre a comissaria –com es pot veure en una de les vinyetes–, per la qual no va rebre atenció mèdica: “Sabia que, si era capaç de fer els dibuixos, no se m’oblidaria mai. Aquest era l’objectiu. Mentre rebia els cops –em pensava que em matarien–, podia veure a través dels meus propis ulls, en forma de flaixos, els cops que rebia per darrere, que és on hi va haver les lesions importants. La llibreta de notes em va servir també per poder dibuixar com era aquell dolor.”

Escapada rebel cap a la llibertat té un to que recorda les novel·les beatniks o algunes de les que va escriure als anys seixanta Alan Sillitoe. McLellan no reconeix influències, i afirma que se sent més a prop de la narrativa dels hippies de l’època, també més a prop de la cultura rock, de la qual ha format part indissociable: “El meu company de cel·la era un hippy budista que em va donar algunes idees.” De fet, hi surt també un marine nord-americà detingut per haver-se fumat un porro, que deixen anar de la Model, no sabem si amb la possibilitat de recuperar el vaixell o si ja havia salpat: “El meu company de cel·la em va tranquil·litzar, perquè després de rebre una pallissa tan gran, trobar-me una persona que només parlava de pau em reconfortava. La seva manera de ser em va ajudar a relaxar-me mentre les ferides encara em martiritzaven.” Quan li pregunto si la primera aventura va ser a la cèlebre comissaria de Via Laietana, em respon un dels seus companys d’aquells anys, Jaume Bach, dissenyador, grafista i col·laborador de diversos mitjans: “No, va ser a la de la Barceloneta.” Bach també va estar a la Model. “Érem tota la mala gent que anàvem a la universitat”, diu, entre bromes, mentre recorda alguns anarquistes i, sobretot, tot el grup dels 113 de l’Assemblea de Catalunya.

William McLellan va aprofitar l’obertura de portes després del tancament de la Model per fer-ne un vídeo i revisitar aquell espai lúgubre. Ho comenta entre rialles, un somriure que sempre l’acompanya i que transmet concòrdia.

Aprofito per preguntar-li sobre algunes de les grans estrelles amb què ha treballat gravant vídeos, artistes com els esmentats al començament. S’ho rumia i explica: “Eren molt afables, perquè duien les guitarres i em podia incorporar, si volia, a les cançons.” Abans de plantejar-li una nova qüestió, contesta amb un senzill “eren absolutament fantàstics”, i desenvolupa una anècdota de l’experiència: “Per exemple, quan vaig treballar amb els Traveling Wilburys, entre ells s’estimaven força. Hi havia un gran respecte i un gran sentiment entre Harrison, Dylan, Tom Petty, Roy Orbison i Jeff Lynne. Generaven bones vibracions. Va ser divertit quan, amb humilitat, el veterà Roy Orbison ens va dir que ell era l’únic cantant de la banda.”