“El periodisme comença on acaba la història”

Tot no hi ha entrat. En primer lloc, perquè un assaig és diferent d’una biografia. El biògraf ha d’intentar aconseguir la veritat. I, en canvi, en les memòries, en les autobiografies, no hi ha d’haver gaires mentides, procuro que no n’hi hagi cap, però no hi és tot. I no hi és tot per moltes raons, per oportunitat, perquè no hi entra en la crònica literària que escrius... Has de saber triar el gra de la palla, has de saber explicar històries que afectin la teva vida, però que, evidentment, tinguin un interès general.

Sí, és el que he intentat fer. Però no sé si és gaire síntesi, perquè hi ha entrat molta cosa. La idea era explicar la meva visió del que ha estat la professió i, també, amb modèstia, la societat i el món que m’ha tocat viure.

No vull fer com l’Espriu i dir “soc el més honest, soc el més pur”. Si algú, quan jo ja no hi sigui, furga una mica, potser hi trobarà alguna contradicció o alguna mitja veritat. Però dins dels límits del que és el pudor, sí que he intentat explicar les coses tal com les veig. Tant pel que fa a mi com pel que fa als altres.

Vostè ha dit dues coses que m’han agradat molt. La primera és que, bàsicament, soc periodista. I un periodista és una persona que és capaç d’explicar el món, o ho intenta. A més, jo vaig començar en la professió des de baix de tot, fent una feina que ja no existeix, que en castellà es deia cuartillero. A mi em donaven les quartilles dels redactors escrites a màquina i jo baixava al taller i deia “a dues columnes” i ho donava al regent del taller.

Sí. I a partir d’allò, vaig anar fent un itinerari... I també m’ha agradat molt que digui que no ha trobat el text pedant. Una de les meves obsessions és mostrar que, entre les coses que ens passen a la vida quotidiana i les grans coses que passen al món, hi ha una línia de continuïtat. A mi per què m’interessen els llibres? Per plaer, per passar-m’ho bé, però també perquè m’ensenyen, em fan més lliure, em permeten entendre més bé les coses.

I tant. Li’n posaré un exemple, una figura que jo he estudiat, Lenin. Jo no soc el gran especialista de Lenin, però he llegit prou per poder explicar Lenin a un lector. És a dir, els periodistes estem al servei del lector, no de la nostra erudició. I això ens permet fer una cosa, que de vegades als especialistes els costa molt, que és trobar punts de referència diferents.

En el cas d’Espriu, em vaig adonar de la gran influència de Spengler. Com que Spengler és un filòsof que no és de la línia correcta perquè va ser antisemita i els nazis se’l van fer seu, etcètera, etcètera, ningú l’estudia. I jo crec que per entendre Espriu i en certa manera la seva obra, cal Spengler. I això és la gràcia del periodisme, que et permet anar picotejant per formar una visió global de les coses. I les pots explicar.

M’ho he passat molt bé. A més, jo he escrit una vintena de llibres, però dels darrers, aquest i Bàrbara, que és la història de la minyona de casa, m’han colpit molt, han fet que m’interrogui sobre tot de qüestions. El periodisme què és? Una finestra als altres, sempre parles dels altres, i això és bastant fàcil, com la biografia. Arriba un moment en què t’interpel·les a tu mateix. A Bàrbara ja vaig començar a parlar de les relacions amb el meu pare i la meva mare. I en aquest, també.

Jo tinc una mirada al món a través del que he llegit, del que he viscut, del que m’han ensenyat... En periodisme tens l’avantatge que quan entrevistes un senyor o una senyora interessants, et resumeixen en dues hores el que han estat estudiant potser tota la vida. Per això hauríem de pagar, és un privilegi... I el que demostra que has madurat com a persona i com a escriptor és aquesta capacitat d’arrossegar tot el que portes a dins i tot el que has après encara que aparentment sigui contradictori.

Ara, per anar bé, en comptes de tenir 72 anys n’hauria de tenir 40! He estat una persona molt entusiasta i a la vegada molt càndida, i no ho dic per presentar-me com una víctima, m’he anat espavilant... Però en poesia, paradoxalment, quan m’hi dedicava més, és quan hi he trobat més cops amagats. Potser ara ha canviat, però quan jo vaig apostar fort per la poesia hi havia unes capelletes, que suposo que existeixen a tot arreu. Quina és la diferència? Que aquí a Catalunya, com que tot és petit, ens acabem trobant tots a l’ascensor. I segurament no vaig tenir prou tremp per dir “jo aguanto”. D’altra banda, no passa res. Si no he escrit més poesia és perquè m’he dedicat a altres coses. Em fa molt de respecte, la poesia, i alhora em tira molt.

No. En vaig llegir de jove, però ara soc un apassionat de la història i de l’assaig. Ho pots explicar tot des de la no-ficció. Com a Bàrbara, que no deixa de ser una biografia real. Se’m fa molt complicat fer veure que no parlo de mi, o fer veure que no parlo d’un personatge que conec de prop. El meu pare em deia: “Agustí, amb la imaginació que tens, quan escriguis novel·les guanyaràs molts diners.” No va ser així... No enyoro fer novel·les, així com sí que enyoro escriure poesia.

És com quan anava al col·legi, que les nenes que m’agradaven no em deien res i les nenes a les quals jo agradava no m’interessaven. He hagut de conjuminar les coses que volia fer amb la possibilitat d’encàrrec. No he fet cap biografia que no volgués fer. I he renunciat a escriure la d’alguns polítics –no en diré el nom perquè no fa al cas– que m’ho van demanar. L’única que va ser un encàrrec, però em va agradar molt fer-la, és la de Raimon Noguera; les altres les he triat jo.

Que quan era jove i volia escriure en català, tot i fer faltes, em vaig sentir acollit per una sèrie de personatges, amb els quals sentia que tenia un deute, com la Maria Aurèlia Capmany, el Joan Triadú, el Nèstor Luján... Martin Scorsese diu que fa pel·lícules per tornar el que ha rebut. Li hauria d’haver telefonat per dir-li “jo ja ho he fet, també.” [Riu]

Soc profundament individualista. Vull creure que un mínim de lliure albir existeix. Vivim condicionats per moltes coses: la classe social, la raça, el sexe, l’educació, la família..., però crec que tenim possibilitats de fer la nostra. I, per tot plegat, a mi em fascinen les biografies. Els homes i les dones són un invent molt fascinant i contradictori. Furgar i trobar el fil conductor d’una vida em sembla fantàstic. I, a sobre, ajuden a fer país.

Nèstor Luján: Brillant, lúcid i generós. Maria Aurèlia Campmany: Una dona intel·ligent i exemplarment compromesa. Salvador Espriu: Un personatge volgudament difícil, però és enlluernador entrar-hi. Jordi Pujol: La història el deixarà molt bé. Pere Calders: Menys innocent del que ell volia fer creure que era. Frederica Montseny: Una utopia que acaba en desastre. Joan Triadú: La persistència de l’obstinat.

De gran m’he adonat que em van educar d’una manera que fa que... no toqui de peus a terra. Cada vegada se’m fa més difícil administrar diners, per exemple. Jo estava destinat a ser un gran intel·lectual, i això és una virtut i és un defecte. M’ha creat problemes. Però he après a moure’m en el terreny de la teoria, que és el que és Crònica al marge. I m’hauria agradat tenir una visió més realista. Sé fer coses més reals com a periodista, perquè ho faig des dels 17 anys... No soc un inepte, però estic molt focalitzat.

Quedaria molt bé que ara sabés dir una frase brillant, però no en sabré... Primer, el periodisme que jo vaig viure durant molts anys, fins després de la mort de Franco, fins que no van començar a sortir periodistes de la Facultat de Ciències de la Informació –perquè Franco volia tenir el control i, per tant, no hi havia Facultat de Ciències de la Informació–, era un desastre. Riu-te’n, de la corrupció d’ara. Per tant, no puc dir “el periodisme passat va ser millor”. D’altra banda, vaig tenir la sort de viure uns bons anys de periodisme, fins i tot en el terreny econòmic. I el periodisme escrit, que és el meu camp, encara portava el timó i marcava la pauta per sobre del radiofònic i el televisiu. Ara tot s’ha fragmentat molt.

Sí. Per exemple, la capacitat d’accedir a les fonts d’informació. Abans es feia periodisme de carrer. Una bona font eren els hotels. Ho feia Octavio Paz: buscava quines personalitats intel·lectuals o polítiques de l’Amèrica del Sud havien arribat a París... Jo vaig aprendre molt de Joan Pau Soler, que accedia als famosos a través del conserge del Ritz. Entre el periodista i el personatge només hi havia el conserge. Ara no. I això és greu. Com ho és la rebaixa de sous que hi ha hagut. Tot i que, fent autocrítica, els periodistes ens queixem massa. Cal, preservant la dignitat, guanyar-se la vida i procurar dir coses interessants. I una mica més d’humilitat, no pensar que els periodistes podem canviar el món. El periodisme comença on acaba la història.