Una nova Ilíada en català

Pocs mesos després que l’editorial Adesiara presentés la traducció de la Ilíada feta per Montserrat Ros amb estudis introductoris de Jaume Pòrtulas i Francesc J. Cuartero –amb notes i índex de noms de Joan Alberich–, ens n’arriba una nova edició a La Casa dels Clàssics. Presenten una nova versió del mateix títol, obra que inaugura la nova col·lecció Bernat Metge Universal, amb traducció en vers de Pau Sabaté, que, segons els editors, ha optat “per un llenguatge tan viu i potent com el de l’original i converteix aquesta obra en una esdeveniment literari de primer ordre”. L’edició és magistral, amb un pròleg del poeta Enric Casasses.

No és el primer cas de la riquesa cultural del nostre sistema editorial, perquè, com saben, amb el cicle de novel·les de Marcel Proust està passant el mateix. Llàstima per la quantitat d’obres imprescindibles que cal traduir o renovar en català.

En fi, la traducció que presenta ara La Casa dels Clàssics “és única –escriuen els editors– per diverses raons”: “En primer lloc, és la primera traducció catalana en vers de la Ilíada en més de quaranta anys. Pau Sabaté l’ha traduïda en un llenguatge poètic vivíssim, molt accessible per al lector d’avui en dia i, al mateix temps, carregat de força literària. La seva és una traducció que ens permet sentir els conflictes dels herois com si els tinguéssim a tocar i recrea les cèlebres comparacions homèriques amb una sensibilitat exquisida.”

Cal dir que l’edició, com ho era la d’Adesiara, és còmoda, moderna i fa de bon llegir. Entre els extres hi ha aquest pròleg en què Casasses fa suculentes confessions: “La Ilíada és una pel·lícula de guerra i, naturalment, va amb música, i la música és la mateixa Ilíada, la llengua, els versos, «barrant la llança amb la llança i l’escut amb l’escut de molts cuiros, / i es recolzaven escut amb escut, casc amb casc i home amb home». És un gran quadro de guerra amb fons de pau, un fons «embolcallat de poesia», el món del viure normal i corrent, dels objectes quotidians, dels gestos senzills, de les feines, dels homes i les dones i dels infants, dels ramats de cabres, del torn del terrisser, i també hi entra la intenció amb què es vesteix i s’arregla una deessa, o la recepta de l’estranya orxata que barreja la de rínxols bonics, Hecamede.”

La gran diferència entre les dues edicions –cal recordar que la malaguanyada Montserrat Ros ja havia presentat volums de la Ilíada per a la Bernat Metge– és que aquesta edició no és bilingüe com la de Ros, però pesa menys. Per tant, totes dues són perfectament compatibles.

Casasses fa una lectura actual –recalca, per exemple, les descripcions embolcalles– i fa uns divertits resums dels cants en poques frases. O l’encerta quan es pregunta: “Hi ha coses que semblen molt antigues però si t’ho mires bé no ho són tant, són de fa tot just tres mil anys, si hi arriba. Per exemple, qui són els amos que remenen les cireres, els senyors de la guerra?”