Cultura

Estrens de cinema

Preadolescència, fantasmes i memòria històrica

Els joves cineastes Ànnia Gabarró i Alberto Dexeus debuten amb el llargmetratge ‘Les Perseides’, un projecte nascut a la UPF

El film ha passat pels festivals de Buenos Aires i Tolosa, entre d’altres

“Ens estem fent grans, cada vegada queden menys persones que van viure la Guerra Civil i vam tenir com una mena de sentiment d’urgència de parlar de memòria històrica”. Alberto Dexeus (Barcelona, 1994) explica així per què van introduir aquest tema a Les Perseides, l’òpera prima que ha codirigit amb Ànnia Gabarró, nascuda també a Barcelona el 1994 i companya de carrera al grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on va néixer el projecte. La pel·lícula s’ha estrenat el cap de setmana passat als cinemes després de passar pel Temporada Alta, L’Alternativa, el Bacifi de Buenos Aires, el Cinespaña de Tolosa i altres certàmens.

Ànnia Gabarró ens explica un altre dels temes que defineixen la pel·lícula, la preadolescència: “Per diverses membres de l’equip els dotze anys van ser una edat clau, fas el canvi de ser més infant a preadolescent o adolescent, i mires el món amb uns altres ulls. Ens va interessar perquè potser tots teníem coses que explicar d’aquella edat.”

La pel·lícula va néixer com un projecte de final de carrera de Comunicació Audiovisual a la UPF, al curs 2016-2017. Ho comenta Alberto Dexeus: “Abans de saber quina pel·lícula faríem, teníem molt clar que volíem treballar junts l’Ànnia, jo, la Betma Janer, directora d’art, la Ginebra Abril, sonidista, i la Maria Colomer, coguionista amb l’Ànnia i amb mi i també ajudant de direcció. Més tard es van incorporar persones al nucli inicial que han estat molt importants per al projecte.”

Hi ha curioses coincidències amb un altre projecte nascut a la UPF, Ojos Negros, nominada als propers premis Gaudí. I al darrera hi ha també el suport de tutors de prestigi: Isaki Lacuesta, que va participar en ideació del projecte; Mar Coll, que va ser tutora a l’hora de desenvolupar el guió, i Jonás Trueba, que els va ajudar en qüestions més vinculades a posada en escena. La productora Boogaloo Films hi va entrar abans de començar a rodar.

Rodatge a Escatrón

A la geografia d’aquest projecte hi ocupa un lloc molt important el poble d’Escatrón, a la província de Saragossa, al costat de Los Monegros i de l’Ebre, on Alberto Dexeus passava els estius i la seva mare s’hi va criar. Tot i ser proposat com a escenari per Alberto, ell no hi era quan va sorgir una de les idees clau de la pel·lícula. Ho recorda Ànnia Gabarró: “La Ginebra Abril i jo vam arribar al poble el 31 d’agost, feia 40 graus de temperatura i no es veia absolutament ningú. Caminàvem pels carrers i hi havia cases que semblaven abandonades, però de vegades se sentien sons des de dins: una televisió, algú que cridava a algú altre... Dúiem una gravadora de so i una càmera i vam estar gravant. Va ser impressionant, era un poble fantasmagòric.” El nom d’Escatrón, però, no s’esmenta, podria ser un poble qualsevol.

La pel·lícula narra la història d’una noia de dotze anys, la Mar (l’actriu Nora Sala-Patau), que arriba al poble amb el seu pare (Eduard Buch). Ella es troba sola, avorrida, està angoixada per la separació dels pares i comença a vagarejar pel poble i, amb una amiga que coneix, a interessar-se per històries de fantasmes. Escollir una noia com a protagonista també té la seva explicació: “La majoria de caps d’equip de la pel·lícula són dones, i jo tampoc m’identifico gaire amb una sensibilitat més masculina, era molt natural que fos una noia la protagonista –explica Alberto Dexeus–. També volíem indagar sobre el tema de la memòria històrica i teníem present que Belchite, que està molt a prop, aquest tema hi és molt evident i s’hi han rodat moltes pel·lícules, mentre que a Escatrón no es veu res. Això disparava un potencial metafòric molt important que ens interessava.” Per explicar-ho en un a ficció, en una pel·lícula de 70 minuts, “has de depurar bastant i ens va ajudar el fet d’entrar-hi a través del fantàstic i de la mirada d’una persona que no interpreta les coses en clau polític; podíem entrar al tema d’una manera més sintètica”.

Divorci dels pares

A la constel·lació de temes que conflueixen a Les Perseides hi ha un cinquè element (a part del poble, la preadolescència, el protagonisme femení i la memòria històrica) que ja hem esmentat, el divorci dels pares de la protagonista. “La Maria Colomer, la coguionista, i jo –explica Ànnia Gabarró– teníem molt clar que el volíem molt clar que volíem parlar d’aquest tema. Els meus pares es van separar quan jo ja era gran, però la Maria era petita. Teníem punts de vista diferents, jo sempre havia vist el divorci dels pares des d’un punt de vista adult i com una cosa gairebé positiva, i la Maria també, però encara tenia aquesta cosa de nena de voler que els seus pares estiguin junts.”

La manera de veure la separació dels pares està canviant, reflexiona la directora: “Ens vam adonar que som la primera generació que veiem el divorci com una cosa positiva. A la generació dels nostres avis el divorci no existia. A la dels nostres pares existeix, però un cop t’hi trobes, no saps ben bé què fer. La nostra generació, qui més qui menys té pares separats, està més normalitzat i es veu com una cosa positiva. Teníem ganes de reflectir-ho així.”

El títol té a veure amb el fenomen misteriós, incert de les anomenades Llàgrimes de Sant Llorenç, la pluja d’estels que hi ha cada any cap a l’11 o 12 d’agost. “A part que teníem la idea d’ambientar la pel·lícula durant la setmana de Les Perseides –comenta Alberto Dexeus–, Isaki Lacuesta ens va dir que era una mena de pacte amb l’espectador: l’expectativa d’una cosa no fantàstica, però bastant extraordinària. Aquest sentiment de latència o de límit és a la pel·lícula.”

Actriu debutant

La jove actriu Nora Sala-Patau (Barcelona, 2004) debuta en un llargmetratge com a protagonista absoluta de Les Perseides. “No tinc cap agència, mirava cada setmana a Eòlia, la meva escola, el suro on pengen els càstings i vaig veure que buscaven una noia de 12 o 13 anys”. Va fer dues proves, una d’improvisació, i després la van seleccionar per a una segona prova i la van acabar agafant.

Nora Sala-Patau descriu la Mar com “una nena innocent, però que alhora té moltes ganes de descobrir, perquè està en aquest punt de preadolescència, té la curiositat per tot”. “És molt agosarada i té molt caràcter. Està passant un mal moment perquè pensa que és culpa seva que la seva família s’hagi trencat, però a poc a poc se n’adona que no tot és buscar el culpable i que les coses de vegades no són el que semblen, s’han de sentir les diferents versions.”

La jove actriu diu que és “molt freakie del cinema de terror” i quan li van dir que la Mar “es dedica a buscar fantasmes enlloc d’afrontar la realitat em va semblar molt interessant, tot i que no és una pel·lícula de por, té una mica de misteri, s’ho pren com un joc.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sílvia Pérez Cruz ajorna la publicació del nou disc davant l’actual situació “inèdita i desastrosa”

Barcelona

Associacions de músics professionals de l’Estat xifren en 8 milions les pèrdues per la crisi del coronavirus

Barcelona

Música en temps de Covid-19 amb Diversiones i l’escola Vedruna

Calonge / Palamós
El Conte
Josep Vallverdú

Fent de Jordi

Les productores petites són clau en la crisi audiovisual

Barcelona

Els contes d’Anna Roca, a Instagram i cada dia

El 6è Festivalot de Girona s’ajorna al cap de setmana del 19 i 20 de setembre

Girona
Ensenyar català arreu del món
el web

Ensenyar català arreu del món

la música

John Coltrane: ‘A love supreme’