Estocada a l’art de la Franja

Ahir va fer dos anys que la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres del monestir de Sixena, en plena aplicació de l’article 155. I ahir, casualment ahir, es va fer pública la sentència dels béns originaris de les esglésies de la Franja, que dona la raó, absolutament en tot, a Aragó.

El jutjat de primera instància i instrucció de Barbastre ha ordenat la devolució d’aquest conjunt de 111 obres, que es conserven des de fa més de cent anys al museu de la capital del Segrià, a les 43 parròquies actualment adscrites a la diòcesi de Barbastre però que històricament havien format part de la diòcesi de Lleida, fins que els rancis estaments eclesiàstics espanyols van pressionar el Vaticà perquè les segregués, el 1995.

El judici es va celebrar el 16 i el 17 de maig passat amb una imatge inaudita fins llavors: dos bisbes, el de Lleida i el de Barbastre, enfrontats als tribunals. La sentència s’esperava que es publiqués al setembre, però ha arribat ara, en un 11 de desembre que continua sent una data negra per al patrimoni artístic català.

L’escrit del magistrat de Barbastre tira per terra tota la documentació descoberta recentment per la conservadora del museu lleidatà Carmen Berlabé i que van presentar els lletrats catalans per demostrar que el bisbe Josep Meseguer va adquirir legalment les obres als rectors de les parròquies. Segons la opinió del jutge, però, els béns no han deixat de ser mai propietat d’aquestes esglésies i, per tant, les han de recuperar “de manera immediata”. En la sentència es fa seu l’argumentari dels advocats aragonesos en el sentit que les obres simplement estaven en règim de dipòsit al Museu de Lleida perquè, sosté, no s’han aportat “títols concrets de compravenda, permuta o donació”.

En el judici, el museu català va reconèixer que no els té de 28 obres. De totes les altres, va exhibir un munt de paperassa desenterrada en diversos arxius per Berlabé. Pel jutge, no tenen cap validesa.

En el seu escrit introdueix un altre concepte molt qüestionat per la part catalana: la consideració dels objectes demandats com a “preciosos”, és a dir, amb un valor artístic i històric “notable” que impedia que poguessin ser venuts sense l’autorització de la santa seu.

Els advocats del Museu de Lleida van intentar fer entendre durant el judici que el valor “notable” d’aquestes obres era inexistent fa un segle i la prova és que els rectors les tenien arraconades a les golfes i inclús algunes les havien reaprofitat per fer-ne mobles. Per això van celebrar que el bisbe Meseguer els les comprés o els les intercanviés per altres objectes que els feien un bon servei per al culte.

El titular del jutjat de Barbastre també ha desestimat que el Museu de Lleida hagi de rebre cap indemnització per compensar les despeses de manteniment, conservació i restauració de les obres durant tot aquest temps.

El pitjor dels escenaris torna a ser una amenaça real. Primer pas perquè passi: que els advocats aragonesos exigeixin l’execució provisional de la sentència, cosa que ja han dit que faran, i més encoratjats encara després que el president Javier Lambán hi instigués ahir mateix en una de les seves habituals declaracions incendiàries. Segon pas: que el jutge els la concedeixi, cosa que amb el precedent de Sixena té unes probabilitats altíssimes.

L’execució provisional implica l’entrega de les obres sense haver d’esperar la decisió de les instàncies judicials superiors, Audiència d’Osca i Tribunal Suprem. Si el museu desobeeix l’ordre, es pot repetir exactament la mateixa situació que fa dos anys: que hi accedeixi per la força la Guàrdia Civil. El mateix Lambán s’hi va referir així ahir: “La sentència ha estat una alegria, no per esperada menys emocionant. Espero que la política catalana no animi a incomplir-la.”

La pugna per arrabassar aquestes obres al Museu de Lleida ve de lluny. Després d’un llarguíssim procés canònic, la santa seu va acabar resolent el 2007 a favor del Bisbat de Barbastre. Però les obres no van marxar. L’any passat, aprofitant-se de la feblesa d’una Catalunya sota els efectes de l’article 155, els serveis jurídics del Bisbat de Barbastre van presentar una demanda civil, amb la cooperació incondicional del govern aragonès. En el judici del maig passat, el bisbe de la comunitat veïna va confessar que no havia vist mai les obres que reclamava. Mai havia trobat el moment per gaudir al museu que té a menys d’una hora en cotxe allò que tan desitjava posseir: els frontals de Sant Vicenç de Tresserra i de Sant Hilari de Buira; els retaules de Sant Cristòfor de Santa Liestra i de Sant Antoni Abat de l’església (no pas el monestir) de Vilanova de Sixena (del qual Aragó té mal atribuït l’origen: es pensa que és de Montsó); les taules de Sant Martí de Lasquarri, de Sant Blai del Gaió i de Sant Joan Baptista de Saidí, i, d’aquesta mateixa població, la marededeu.

I ara què? Totes les parts catalanes afectades pel litigi van donar ahir una imatge d’unitat i de no rendició en una roda de premsa a Lleida. La Generalitat i el Consorci del museu presentaran recurs a l’Audiència d’Osca per lluitar “fins al final” contra l’enviament imminent de les 111 obres. Ho va garantir la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, al costat de l’alcalde, Miquel Pueyo; el president de la Diputació, Joan Talarn; el bisbe Salvador Giménez i el director del museu, Josep Giralt. El president Quim Torra també ho va expressar així al seu compte de Twitter: “Arribarem fins al final en la defensa d’aquest patrimoni i del Museu de Lleida.”

Pueyo estava ahir indignadíssim amb l’entrevista que ha publicat l’Heraldo de Aragón al jutge que va decretar l’entrada de la Guàrdia Civil al museu fa dos anys. El magistrat afirma que va “témer” que calessin foc al camió que traslladava les obres. “Ho considero un insult a l’amor per l’art i a la civilitat dels ciutadans de Lleida”, va dir Pueyo.