Un any lluny

El cinema, com l’espai, està habitat per molts homes astronautes en missions inspirades en fets reals o imaginàries. En canvi, com en el cas de tants dominis masculins, de dones astronautes n’hi ha poques tant a la realitat com al cinema, a banda d’un personatge tan mític com la tinent Ripley. El cas és que poc abans que Christina Koch i Jessica Meir, de la NASA, es convertissin en les primeres dones que han fet una caminada espacial juntes, s’estrena entre nosaltres un film, Proxima, protagonitzat per una astronauta i dirigit, a més, per una dona, Alice Winocour.

Interpretada per Eva Green, Sarah és l’única dona astronauta a l’Agència Espacial Europea a Colònia. Com els altres membres, s’entrena durament i és així que el film es concentra en la quotidianitat de l’exigent preparació física per tal que uns terrícoles puguin circular per l’espai. També mostra la quotidianitat que Sarah comparteix amb la seva filla Stella, de set anys, amb la qual manté un vincle intens, però amb la mala consciència de no dedicar-li prou temps. D’aquí, Winecour busca una especificitat femenina d’una manera que pot semblar convencional, però, tanmateix, no deixa de passar que les dones consideren més les dificultats d’acordar el món laboral amb el personal i familiar. No deu ser per res que la relació en la distància entre el fill i el pare astronautes (el primer va a la recerca del pare que, de fet, va abandonar la família pel seu absolut) d’Ad Astra prengui una dimensió metafísica, tot i que també moral, mentre que la de Sarah i (sentint-se la complicitat de Green i la nena Zélie Boulant) és molt física. Tan és així que quan Sarah és elegida per una missió especial anomenada Proxima, però que l’allunyarà un any de la filla, se li planteja un dilema. Com a la resta del film, Winecour ho aborda amb una sensibilitat sense sentimentalismes i fins i tot amb certa distància, a més d’extasiar-se amb els cels estelats: tot i el pes de la tecnologia, subsisteixen la comunió amb el cosmos i els vincles afectius.