Les conquestes més humanes

Després d’identitat (Nadia) i memòria històrica (Claudia), arriba Raphaëlle per abordar les claus del feminisme i de la transsexualitat. L’obra, coproduïda pel Grec, el CCCB i el TNC, farà temporada des de demà i fins al 2 de febrer, després de fer tres funcions puntuals en el festival d’estiu de Barcelona. La Sala Tallers acull l’obra que clou una trilogia a partir de testimonis femenins. Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer (La conquesta del pol sud) confessen que ha estat la peça més complicada, perquè ells mateixos s’han hagut d’interpel·lar sobre un món aparentment normalitzat, però que la societat obvia i marginalitza. La trilogia es podrà veure seguida, en una tarda maratoniana a Terrassa (alternant funcions al Teatre Principal i a l’Alegria) el 7 de març.

Raphäelle Pérez és una jove trans francesa que va iniciar el seu trànsit a Barcelona. La seva plenitud sexual ha arribat pràcticament coincidint amb el procés de muntatge de La conquesta del pol sud. Per això qualifica aquest muntatge de terapèutic i admet que és imprescindible visibilitzar la seva lluita per ajudar a entendre les dificultats de les persones que viuen aquesta situació i empatitzar-hi. El director admet que, davant del desplegable d’opcions possibles per parlar sobre la feminitat, van decidir apostar per una persona jove que no ha tingut les dificultats legals de les seves companyes –de només una dècada enrere, per exemple–. Alguns d’aquests exemples es van poder veure en el muntatge de teatre comunitari Trans (més enllà) al Lliure el 2018, dirigit per Didier Ruiz. Raphaëlle demostra que, en realitat, aquesta opció no està normalitzada ni és fàcil per a les persones que s’atreveixen a tirar endavant la seva transformació d’home a dona. Ella se sent molt satisfeta, ara, d’haver fet el pas, i admet que encara ha d’anar trobant el camí. I és que l’equip Giua-Szwarcer l’ha viscut com la peça de més complexitat perquè, a diferència dels títols anteriors, en què presentaven testimonis reveladors i heroics però un cop el seu episodi de crisi ja estava tancat, aquest és un cas obert. Nadia parlava de quan es va fer passar per noi per poder sobreviure a l’Afganistan en l’època dels talibans i Claudia ensenyava com havia descobert una noia filla d’un militar argentí que, en realitat, era una filla robada d’una família d’esquerres que van exterminar durant la dictadura. Ara, el repte és aconseguir fer les tres peces, que beuen d’una dramatúrgia similar, en què la testimoni respon a les preguntes de Giua i Szwarcer, i que es completa amb un audiovisual que localitza els espais i aporta poesia “allà on la paraula no pot arribar”, diu Szwarcer.