Fugida impossible

A Policia a Israel, la seva primera pel·lícula, Nadav Lapid abordava la virilitat violenta de la societat israeliana fonamentada en uns valors arrelats a la mitologia sionista que exalta la figura del soldat. Després de La professora de parvulari, film inquietant que es pregunta sobre el lloc de la poesia en un món materialista i que ha generat una interessant nova versió nord-americana dirigida per Sara Corangelo, Lapid presenta un jove israelià (Yoav, encarnat de manera poderosa pel debutant Tom Mercier) que arriba a París fugint del seu país militarista i masclista amb la idea de sentir-se identificat amb la cultura, els valors i la llengua d’un altre lloc, on voldria ser enterrat (al cementiri de Père Lachaise). No es tracta d’una pel·lícula realista, sinó d’una faula volgudament desconcertant farcida de simbolismes. És així que, poc després d’arribar a París i d’ocupar un pis abandonat al burgès carrer Solferino, ressuscita després de morir congelat en una banyera en una posició que, de manera clara i intencionada, recorda el Marat assassinat tal com va pintar-lo Jacques-Louis David. Allà, el troba una jove parella de burgesos amb qui estableix una relació ambigua.

El cas és que Yoav mor per renéixer a una altra vida, per construir una altra identitat, per reflectir-se en una alteritat en què sentir-se més lliure. Tanmateix, ni pot desempallegar-se de les seves arrels, a què sovint el remeten, ni pot identificar-se tan fàcilment (tot i la tossuderia del seu comportament imitatiu, sinònim) i encara menys alliberadament amb un país republicà que també li exigeix submissió. Apàtrida, Yoav encarnaria l’exiliat des d’una perspectiva inèdita que pot resultar tan reveladora com incòmoda. Com ho és aquest film, tan brillant com irritant per la manera com l’autor sembla complaure’s en les seves idees.