Arts escèniques

‘Kant... inflas’?

La Societat Dr. Alonso arriba a l’absurd contradient el filòsof a ‘Contrakant’

Tomàs Aragay admet que la societat occidental té Kant “en l’ADN” i costa rebatre’l

L’humor, com la cultura, obliga a rellegir la realitat, a ser crític amb el món quotidià i uniformitzador. La Societat Doctor Alonso estrena, des de demà i fins diumenge, Contrakant, l’única peça de nova fornada de la constel·lació que el Mercat de les Flors li ha dedicat aquesta temporada. La peça, que tot just ha deixat l’espai de residència del Graner, planteja fulminar el món dels a priori dissenyat per Kant. Ho fan amb la radicalitat de començar de zero, d’assumir el risc del fracàs i d’entendre que, per molt que s’hi vulguin enfrontar, tots els occidentals tenim Kant “en l’ADN”, comenta el dramaturg i codirector Tomàs Aragay.

Si Kant pretenia que tot estigués sota control, amb uns codis consensuats, ells aspiren a rebatre’l construint una conducta malaltissa, que voreja l’absurd i el patetisme. Reivindiquen que els objectes construeixen l’espai i, des d’aquesta mirada radical, aspiren a desfer l’espai, així com totes les convencions dramatúrgiques. L’espectador i l’actor viuen la incertesa al mateix temps. Els vuit intèrprets tenen unes pautes de conducta, però cada assaig els ha portat a un lloc diferent. A Contrakant volien atacar la paraula, amb el raonament oriental de Krishnamurti (que responia improvisadament les preguntes sempre amb un punt de vista sorprenent), però l’han abandonat, perquè, admeten, no han sabut tenyir de contemplatiu el pensament dels intèrprets.

Els Dr. Alonso es caracteritzen, des de sempre, per la voluntat de trencar els codis; d’integrar cossos poc habituals en les companyies de dansa; de jugar amb un punt d’humor per trencar la rigidesa del discurs, que sempre porta implícit un matís polític, de compromís, i per l’exigència que l’espectador sigui part activa en la peça. El seu treball reivindica les arts vives i la hibridació de disciplines com un camp imprescindible per posar-se en risc. Ja ho van fer quan, amb Roger Bernat, van construir el projecte de la General Elèctrica, al peu de la Rambla. Ara reivindiquen més sortida a les arts vives (ja sigui entrant en les programacions habituals del TNC, el Lliure i el Grec, o habitant un espai propi de mitjà format, com podria ser al CCCB), sense obviar la supervivència de l’Antic Teatre del carrer Verdaguer i Callís (“un veritable viver”, diu Aragay).

‘Constel·lació’ fins al maig

La constel·lació va començar la tardor passada recuperant Sobre la bellesa, amb la qual, potser sense pretendre-ho, es van convertir en els precursors de la mirada social a l’escenari. L’altre muntatge que completarà el cicle és una revisió d’Andrei Rublev, una paniconografia. Si fins ara havien presentat un format de poc més d’una hora, ara s’atreveixen a fer un visionament complet de la pel·lícula (de 2 hores i 25 minuts). Com si fos un film mut, que els Dr. Alonso completen amb elements que n’han propiciat el visionament. El film explica com un monjo rep l’encàrrec de pintar una capella. Mentre fa el trajecte, veu l’horror de la guerra. Quan, per fi, hi arriba, es nega a pintar res. S’adona que no hi ha lloc per a la bellesa en un món carregat de violència. La peça és l’antagonista perfecta, admet Aragay, de la que va obrir el cicle. Com un acudit ben negre.

LA XIFRA

19
anys
fa que es va constituir la societat manllevant el nom del seu dentista. El doctor mai ha assistit a cap funció, se n’ha desentès.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia