Volar més lluny

Si Pau Casals va convertir una cançó tradicional catalana de Nadal, El cant dels ocells, en un símbol de pau i llibertat arreu del món, el dramaturg Marc Rosich parteix d’un personatge tan secundari de la cèlebre òpera de Mozart La flauta màgica com és Papagena per compondre una proclama feminista que canta per al seu apoderament. És Plomes i reclams l’obra estrenada a Temporada Alta que torna a escena per obrir més gàbies demostrant als espectadors que volar més lluny és possible.

I ho fa també prenent com a referència tota una sèrie d’ocells per confeccionar un espectacle ornitològic d’allò més metafòric. Acompanyat per alguns dels seus còmplices de bogeries habituals, Elena Martinell i Glòria Garcés –van treballar plegats a Àries de reservat–, pren com a punt de partida el personatge de Papagena (Martinell), farta de ser només una figura decorativa, que decideix emancipar-se. L’ocellaire es troba amb Dafne (Garcés) –sí, la del mite, convertida en arbre pels déus–, que viu immersa en el seu refugi indefinit i oníric, fins que la coneix i també comença a replantejar-se el seu lloc al món.

Humor, reflexions introspectives i molta música –un 50% de l’obra– vertebren aquest espectacle inspirat en trinats, amanyacs i refilets de la història de la música. Un repertori eclèctic de peces que fan referència als ocells, que va del Renaixement a la música contemporània, passant pel cant líric i clàssic amb peces de Schumann i Liszt, i amb el qual Elena Martinell –que és soprano lleugera– i Glòria Garcés –al piano– vesteixen musicalment.

Roberto G. Alonso descriu que l’obra és una metàfora sobre la llibertat, però el fet que les dones siguin les protagonistes i que vulguin sortir de les gàbies a les quals estan confinades sí que ofereix una doble lectura. “Cadascun dels cants és un relat de segles de captivitat i dels conquerits aires de llibertat”, remarca. “Totes portem motxilles a l’espatlla i restem tancades dins unes portes que la societat construeix o bé ens autoimposem. Cal obrir la nostra mentalitat i prejudicis, perquè hem de volar més lluny”, coincideixen a dir les dues actrius.

Els temps canvien i ja ens sap greu per a Papageno, la representació de l’home natural i comú, l’ésser humà humil i bo, que es quedi a mig fer amb el seu somni de formar família i tenir molts fills. Ara són temps de reivindicació i de conscienciar-se amb obres com aquesta, que es pot veure demà i dissabte (20.30 h) i diumenge (18 h) a La Planeta .