“El gravat és la més democràtica de les belles arts”

És un instint humà bàsic i molt antic; propi, en general, de persones organitzades, curoses i un pèl obsessives. Sovint, una col·lecció es pot convertir en una passió per a tota la vida. A un col·leccionista, normalment, allò que més li agrada és el procés de recerca: trobar la peça o l’objecte fora del comú o difícil d’aconseguir, amb les històries que té al darrere. Però hi ha unes altres característiques psicològiques que els col·leccionistes acostumem a tenir: som extremadament ordenats, basem l’elecció en criteris personals i, a més, mostrem el que tenim.

Vaig començar la meva col·lecció, sense saber-ho, el 1985. Al cap d’uns deu anys, ja em vaig adonar que estava construint una col·lecció i m’hi vaig posar amb brio el 2006, coincidint amb la meva llarga estada professional a París.

El gravat és una via privilegiada d’accés a l’art per a la majoria dels ciutadans. Sent, per definició, una tècnica múltiple, era i és l’oportunitat per a la majoria de nosaltres d’accedir als grans mestres, d’accedir al coneixement de les seves obres i d’accedir, simplement, a la bellesa. I és també una via per als artistes de donar-se a conèixer i de guanyar-se la vida. El gravat és, al meu entendre, la més democràtica de les belles arts. Mai no podré comprar un oli o un dibuix de Rembrandt, per exemple, però sí que puc tenir-ne un gravat. La consideració d’art menor em fa riure, perquè és pròpia de nous rics, de gent poc formada en l’àmbit de l’art, que creuen que només existeixen la pintura o l’escultura entre les belles arts. Tots els grans museus del món tenen importants gabinets d’estampes i dibuixos, que cuiden amb cura i exhibeixen sovint. Aquí també anem una mica coixos en aquest sentit.

Veduta di campo vaccino de Giambattista Piranesi, un dels majors gravadors de tots els temps. Es pot dir que la col·lecció ja va néixer apuntant maneres.

Bàsicament, em deixo assessorar. Tinc tres galeristes de referència a Barcelona i tres a París. I també tinc contacte sovintejat amb galeristes de Nova York, Munic, Amsterdam i Londres. Ells saben la missió, visió i contingut de la col·lecció i m’ajuden a omplir els buits que hi pugui haver. De tota manera, quan em proposen una peça, sempre soc jo qui acaba decidint en darrera instància, en funció del xoc estètic que sigui capaç de produir-me.

Valoro sobretot que em provoqui el que dic, un xoc estètic, que no em deixi indiferent. I, evidentment, també valoro la qualitat tècnica, la traça del dibuix, si és una edició contemporània de qui la va dissenyar, l’estat de conservació, si està inventariada en algun catàleg de referència, la fiabilitat de qui me la proposa, la temàtica tractada (si és de reproducció o de creació)… Hi ha tot un conjunt de factors que entren en una valoració global i que em fan decidir per adquirir una peça o no.

N’hi ha moltes, perquè en ser una col·lecció personal forçosament estàs enamorat de moltes. Però, entre les meves preferides, podria citar Anunciació de Dürer (1504), Crist als llimbs de Lucas van Leyden (1521), Sant Jeroni i l’àngel de José de Ribera (1621), La crema d’un heretge de Jacques Callot (1633), Adam i Eva de Simone Cantarini (1639), Abraham acaronant Isaac de Rembrandt (1645), El lavatori de Crist als seus deixebles de Claudia Stella (1680), Veduta di San Giovanni Laterano de Piranesi (1772) i el delicadíssim El botànic de Marià Fortuny (1867). I entre els contemporanis, Picasso, Miró, Rosenquist, Nancy Spero, Warhol, Roser Bru, Gerhard Richter, Barceló, Chillida, Palazuelo, Víctor Mira… N’hi ha tants!

Sempre tinc una frustració quan no puc adquirir una xilografia o un aiguafort de Dürer o de Rembrandt. I, entre els contemporanis, sempre lamentaré no haver adquirit la sèrie de serigrafies sobre drag queens que va fer Warhol; em va passar per davant i no vaig estar prou atent per incorporar-la a la col·lecció. També lamento no tenir cap obra de Jackson Pollock.

La meva mare deia que en la vida cal tenir sempre present un objectiu: intentar ser feliços. Dipositant la col·lecció ara al Museu de Lleida podria afirmar que soc una persona feliç. Feliç en termes de veure la culminació positiva d’un projecte i, en termes personals i col·lectius, per aquesta voluntat de deixar petjada, d’amarar-me d’un sentit de transcendència, de saber-me baula en el pas de les generacions. Per aquest sentiment de baula he decidit dipositar la totalitat de la col·lecció al Museu de Lleida, el museu de la ciutat on vaig néixer i on tinc les arrels familiars. Perquè entenc que una col·lecció ha de ser una eina al servei de la cultura, al servei de la difusió de l’art i al servei del progrés intel·lectual.

Només m’he quedat tres peces, que hem convingut amb el museu que em continuaran acompanyant. Però continuo envoltat d’art, perquè també tinc algunes pintures, escultures, tapissos, esmalts i brodats (alguns d’herència familiar) que em reconforten en la intimitat del dia a dia.

Sí, ho continuo fent. Des de dimecres de la setmana passada, set peces. Els gravats que vagi incorporant continuaran alimentant i ampliant les obres ja dipositades al Museu de Lleida i aniran omplint buits, sabent, però, que mai no acabaré d’aconseguir-ho. També adquireixo alguns gravats que es destinen a il·lustrar els llibres que vaig publicant. I continuo comprant llibres per a la meva biblioteca d’art, que ja està força ben nodrida.

Respondre aquesta qüestió sempre és complicat, però ho intentaré. D’entre els grans mestres, Dürer i Rembrandt continuen sent els meus preferits. Sempre m’emociono quan admiro o toco una peça que té sis-cents o quatre-cents anys, segons sigui de l’un o de l’altre. Ho trobo una experiència esplèndida, que, d’altra banda, convida a la humilitat. D’entre els mestres contemporanis el meu preferit és Miró. Quan vaig poder adquirir el seu Càntic del sol, un magnífic llibre d’artista amb 33 aiguaforts, vaig ser molt feliç. Però m’interessen molt Perejaume, Joanpere Massana, Oriol Vilapuig i Plensa, per només citar-ne alguns de catalans.

Que els col·leccionistes siguin reconeguts i prestigiats des del punt de vista social i que siguin considerats com uns agents del món de l’art, d’altra banda imprescindibles per tal que el mercat funcioni. Que la col·laboració entitat museística pública i col·leccionista privat sigui vista de forma positiva i propositiva, i que es donin les condicions per que les dues parts hi guanyin. I que s’adonin que poques activitats poden donar les satisfaccions i el control de les frustracions que proporciona el fet de col·leccionar. Ser col·leccionista modela i imprimeix caràcter.

Molt simple: que es deixi guiar per les seves emocions estètiques, sota el consell de galeristes especialitzats i col·laboradors, i que no estiri més el braç que la màniga.

Tot està en funció d’allò que es vulgui col·leccionar. Si vols col·leccionar olis de Rembrandt, és obvi que necessites una gran fortuna. Però si vols col·leccionar gravats, incloent-hi els dels grans mestres, no necessites cap gran fortuna. Ho has d’anar fent a poc a poc, triant, anant sovint a les galeries especialitzades, sabent que, insisteixo, no s’ha d’estirar més el braç que la màniga i renunciant, potser a contracor, a aquella adquisició a què no pots fer front.

Tots plegats hauríem de ser més conscients que de moments apocalíptics la humanitat n’ha passats molts. I l’art sempre els ha reflectits. L’art ens pot ser molt útil com a bàlsam en èpoques d’angoixa i d’incertesa. Destaco dos gravats del meu fons: Judici final, el més antic que tinc, del 1493, de Michael Wolgemuth, mestre de Dürer, i El jacent de Jean Dubuffet, del 1945, sorgit dels horrors de la Segona Guerra Mundial.