Cuartiella narra una vida cíclica a ‘La font i els dies’

Un home fa endreça al garatge de casa en plena mudança, una noia medita com donar una notícia que canviarà la relació amb el xicot que arriba tard a la cita, una anciana que agonitza rep per última vegada la vista de la seva filla a l’hospital. No hi ha res que sigui gaire formidable, en les vides corrents que sol narrar Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964) en els seus llibres, però als setze relats que ha reunit a La font i els dies (Brau), el seu primer recull de contes des que va rebre el premi Rodoreda per Gent que tu coneixes (2014), ha intensificat la idea d’una certa fatalitat per la qual no fem sinó reproduir patrons generació rere generació. La font del títol, que apareix de manera recurrent en tots els contes, respon a aquesta percepció cíclica del pas del temps. “M’atrau com un lloc físic on estar-se, on els personatges passen o recorden, però també perquè aquí l’aigua també corre en un circuit tancat, com la vida”, raona l’escriptora. Tot i que la ciutat és imprecisa i canviant d’un relat a l’altre, aquesta font a la plaça de l’estació funciona com un emblema del que és alhora immutable i fluid: són espais de trànsit i, al mateix temps referents sòlids, “perquè sempre hi són”, diu Cuartiella, que se n’ha servit per donar cohesió al llibre.

Alguns primers lectors li han fet notar una tristesa que li desconeixien, però ella més aviat prefereix parlar d’introspecció, d’un to més intimista al qual també contribueix l’escassesa d’esdeveniments. “En cada relat els personatges s’enfronten al seu món interior i a les decisions que han pres en un moment de la seva vida: no hi ha més acció que aquesta”, concedeix l’autora, que admet que l’estil concentrat potser prové de les seves recents lectures de poesia, des d’Emily Dickinson a Sylvia Plath i Anne Carson. Fins i tot els contes en tercera persona estan escrits des d’un punt de vista molt pròxim al personatge. És clar que hi ha, també, el pas del temps: “Ens hem anat desplaçant, com als convits de casament: vam deixar la taula dels fills per ocupar la dels pares, i ara ja seiem a la que era reservada als tiets simpàtics, amb tendència a fer-se notar al final de la festa. Aviat ocuparem el lloc dels avis.”

Des que el 2012 es va donar a conèixer amb Germans, gairebé bessons (premi Llibreter), publicada també a Brau, les relacions familiars han estat molt presents en el seu univers narratiu. En particular els vincles entre germans, amb els quals hi ha una sincronització total de vivències compartides, fins al dia que marxes de casa i “quedes fossilitzat en aquell moment”, cosa que, per una banda, estreny la complicitat, però per l’altra infon estranyesa a l’existència viscuda fora de la llar. Alguns dels personatges dels contes no en tenen, de germans, però “els anhelen i els busquen en els amics”, diu Cuartiella. A La font i els dies guanyen també protagonisme les relacions entre pares i fills, no sempre idíl·liques, perquè uns quants progenitors no se senten a gust amb el seu paper, com el personatge de “Santa Nit”, obligat, amb un regirament de vísceres, a celebrar un doble sopar de Nadal per adaptar-se al calendari del fill que viu a l’estranger. També hi ha models diferents de família, de contorns “líquids”, com en el primer conte, que narra el dolor d’uns germans sobrevinguts que un nou divorci separa.