Malson surrealista
La nova plataforma creada per cinemes independents Sala Virtual de Cine estrena ‘Vivarium’, amb Jesse Eisenberg i Imogen Poots
“Molts tenen la sensació d’estar atrapats existencialment quan compren un habitatge”
Els barris residencials es venen com un símbol de progrés, però la urbanització de la pel·lícula Vivarium, on van a viure Gemma i Tom (els actors Imogen Poots i Jesse Eisenberg), és un autèntic malson: sense veïns ni botigues, amb uns carrers laberíntics de cases idèntiques, no hi ha sortida...
Així ho va imaginar el director irlandès Lorcan Finnegan (Dublín, 1979) a Vivarium, pel·lícula que va rebre un guardó no oficial al Festival de Canes i el premi a la millor actriu (per a l’anglesa Imogen Poots) a Sitges. En una entrevista en aquest festival, va explicar a El Punt Avui: “Personalment no he tingut males experiències amb les agències immobiliàries, però, socialment i políticament, a Irlanda sí que n’hi ha hagut molts. La meva germana va comprar una casa durant el boom econòmic. No és un cas tan extrem com el de la pel·lícula, però era molt cara i quan l’economia va caure va perdre tot el valor i va quedar atrapada amb el deute.”
La pel·lícula s’estrena a la Sala Virtual de Cine.com , una iniciativa en què participa la distribuïdora del film, A Contracorriente, i els cinemes que gestiona, els Verdi de Barcelona, juntament amb molts altres sales independents de Catalunya i la resta de l’Estat. Hi estrenen noves pel·lícules o hi posen a disposició dels espectadors les que estaven en cartell quan va esclatar la crisi del coronavirus i van haver de tancar.
El film confina la parella formada per Imogen Poots (Green room, 28 semanas después) i Jesse Eisenberg (nominat a l’Oscar per La red social) en una urbanització desèrtica, amb els carrers i les cases buides. Una situació amb reflexos inquietants en la situació que estem vivint, però Lorcan Finnegan la va rodar fa més d’un any i tenia en ment una altra crisi, la del 2008: “Molta gent té aquesta sensació d’estar atrapada financerament i existencialment quan ha comprat un habitatge”. Les zones residencials són vistes com un progrés, però “hem donat la pitjor versió que hi pot haver d’aquests espais”, resultat de “la corrupció dels bancs i les agències immobiliàries i de l’avarícia capitalista”. Retrata “un món en què no hi ha natura, sense plantes, insectes, pluja... Tot és homogeneïtzat”. “Tant a Irlanda com a la resta del món hi ha hagut sempre ciutats que neixen d’un poble que creix, s’ajunta amb un altre poble i un altre... Això crea un sentit de comunitat, i passa de manera orgànica, durant un període molt llarg. Però un barri residencial es pot construir separat de tot, de qualsevol infraestructura, i tot és igual. És un fenomen nou, no existia abans de la II Guerra Mundial”.
Malson sense sortida
L’embaràs i el naixement d’un nen només empitjoraran el malson que viu la parella protagonista en una història surrealista, sense explicacions racionals, que té referents estètics i temàtics rics i variats. El director en cita alguns: el quadre L’imperi de les llums, de Magritte; el cinema del director suec Roy Andersson; Safe de Todd Haynes; La mujer de la arena, d’Hiroshi Teshigahara, que “és molt kafkiana”... Lorcan Finnegan també està molt influenciat pel gènere de la ciència-ficció: “Sempre m’ha agradat el cinema de ciència-ficció dels anys seixanta i setanta, és molt metafòric, sempre parla de temes sociopolítics a través del gènere. No volia fer una pel·lícula realista, i l’he simplificada convertint aquesta urbanització en un espai terrorífic, concebut com si estiguéssim ancorats en una altra dimensió, amb unes cases que recorden mausoleus.” Les drogues també han estat una font d’inspiració: “El guionista va tenir una molt mala experiència prenent LSD en un lloc semblant i no trobava la sortida.”
