Horaci per sempre

En la seva política impagable de recuperació i nova traducció de clàssics, Adesiara ens presenta una obra fonamental, les Odes de Quint Horaci Flac (Venúsia, 65 aC - Roma, 8 aC), un poeta de l’època augusta que amb els seus dos companys Virgili i Ovidi han influït de manera decisiva no només en la poesia, sinó també en la nostra manera d’entendre l’existència. El refranyer, les frases fetes i els tòpics perduren més enllà d’aquest geni, un vitalista que avui en dia és més modern que molts dels poetes contemporanis. En una edició amb tapa dura, bilingüe a càrrec de Jaume Juan Castelló, Odes té l’extraordinària capacitat de seduir-nos mentre ens adonem que, a part dels referents històrics, les coses no han canviat tant en més de vint segles. Tal com assenyalen els editors, “hi ha pocs llibres que hagin tingut una influència tan profunda al llarg de la història com aquestes Odes. Poeta contingut, sobri i amb un gust exquisit, Horaci hi reivindica la poesia lírica com a gènere literari i, amb majestuosa elegància i volguda diversitat, ens fa reflexionar sobre les qüestions essencials que sempre han atret la humanitat: l’ideal de saviesa, la brevetat de la vida, les conseqüències de l’amor en totes les seves variants, el significat de l’amistat, la imminència de la mort o la futilitat de les riqueses, són alguns dels inestimables ensenyaments que podem aprendre, més de dos mil·lennis després, d’aquesta gran fita de la poesia”.

En la introducció del volum, Castelló reprèn idees transcendents del poeta mentre recorda la influència que van tenir en la seva obra els seus admirats poetes grecs arcaics i d’una manera molt especial, i per sobre de tots, Píndar: “La possibilitat d’atansar-se als déus és present en les Odes ja des del primer poema de dedicatòria a Mecenes: a uns els eleva a l’altura dels déus una fulgurant carrera política; a d’altres, el fet d’amuntegar riqueses, mentre que a ell l’acosten als déus del cel les heures, «guardó dels fronts il·lustres». Acostar-se a la divinitat és, doncs, una aspiració reservada a una escollida classe de mortals. L’artista (l’artista de debò) pot tanmateix provar d’incloure’s en aquest selecte grup.”

La immortalitat i el determinisme són alguns dels esquers per on transiten molts dels versos. Fill d’un llibert, Horaci va destacar des dels seus estudis a Roma arribat de la província. Republicà convençut, s’allistà als exèrcits de Brutus, a les ordres del qual serví com a tribú militar d’una legió i participà a la batalla de Filipos, on van ser derrotats de manera contundent, i de retorn la sort li és adversa fins que gràcies a Virgili i Vari contacta amb Mecenes, amic i conseller d’August i famós protector d’artistes, que li posa les coses fàcils i el projecta en vida. Retalls de la seva biografia els trobem als seus poemes i en Suetoni, que va poder consultar material desaparegut. Mestre de la sàtira, les Odes són el fruit de la dedicació d’Horaci a la poesia lírica. Jaume Juan Castelló observa la influència dels poetes arcaics grecs de Lesbos, i en primer lloc Alceu, sense obviar els epicuris, la reflexió explícita sobre Homer, Anacreont i Safo: “La poesia d’Horaci, com la dels seus models, té una extraordinària varietat temàtica. No hi manquen exemples de les vistoses descripcions dels preparatius del simposi: tots els elements que en constitueixen el nucli (el vi, la música, els perfums, les flors...) són presents en un bon nombre de poemes. L’erotisme és també un tema força desenvolupat, fins i tot emprant en alguns casos els elements de l’elegia eròtica. Però, quan això passa, l’autor aprofita l’ocasió per capgirar els tòpics de l’elegia i per donar-los un sentit del tot contrari.”