Un hotel amb bona vista

Ara ja forma part del paisatge i, sobretot, d’una manera honesta d’entendre l’hospitalitat, però quan Josep Mercader va comprar, a finals dels seixanta, els terrenys del golf de Roses on construiria l’Almadraba Park Hotel, no hi havia ni carretera asfaltada per arribar-hi i l’establiment que hi projectava era més que una excentricitat: semblava una aposta civilitzada en un país que no ho era gaire. Per fer-se una idea del contrast, l’escriptor Xavier Febrés recorda que, per la mateixa època que es posaven els fonaments de l’Almadraba, també s’emprenia “el projecte faraònic” d’Empuriabrava, del qual encara avui és ben visible des de la terrassa de l’hotel el bloc d’apartaments Delta Muga, “com el tòtem d’una certa concepció de la industrialització turística”, diu Febrés.

Dels orígens d’aquest establiment singular, que ha sobreviscut a la progressiva vulgarització del turisme de sol i platja, i del segell de sobrietat i elegància que hi van saber imprimir Mercader primer i, a la seva sobtada mort, el seu gendre Jaume Subirós, tracta el llibre commemoratiu que Xavier Febrés acaba de publicar a Curbet Edicions, Els cinquanta primers estius de l’Almadraba Park Hotel, amb un pròleg d’Anna Espelt, directora del reconegut celler empordanès, que dedica a l’establiment un elogi emocionat i franc. Si el Motel de Figueres, que el mateix Mercader havia inaugurat poc abans, representa la treballosa i mítica plana de l’Empordà, l’Almadraba, que evoca les vacances, com diu Anna Espelt, és el contrapunt no domesticat del mateix paisatge. Mercader va inaugurar-lo el 4 de maig de 1970 com un negoci complementari del Motel, encara que el subministrament d’aigua dolça havia de ser reforçat amb cisternes i els talls de llum eren tan freqüents, que van donar lloc a les llegendàries Cenas de candelabro, acompanyades de música i ball i mantingudes per tradició cada dijous fins al 2018. El principal luxe de l’hotel restaurant era el paisatge, “el més bonic del món, com a mínim del món que va de Cadis fins a Grècia”, sosté Febrés amb passió hiperbòlica, la mateixa amb què alguns han vist en la corba del golf de Roses una regla d’or, un teorema empordanès o una demostració de l’harmonia de les esferes. Són exaltacions que propicien tant les postes de sol inigualables que es poden veure des de la terrassa (“un Harmagedon quotidià”) com els plats que hi cuina Subirós (aquelles gambes a la crosta de sal, el famós sorbet de flors de farigola) amb l’aplom i la subtilesa que el caracteritzen, “un coupage de servicialitat i naturalitat”. El llibre incorpora un receptari de Jaume Subirós sobre la cuina de la tonyina, vinculada a l’antiga pesca de l’almadrava que va donar nom a la platja del davant, així com un annex fotogràfic sobre les cinc dècades de vida de l’establiment, que reobre per la temporada d’estiu divendres que ve, dia 19. Però potser el lector retindrà més encara les llargues sobretaules que Josep Pla va compartir amb la professora de Florència Angioletta Volante, amb la qual l’escriptor se citava cada estiu, des que es van conèixer el 1974, a la terrassa de l’hotel.