Als anys noranta, l’art va canviar com un mitjó. I no per caprici, sinó perquè el món també havia canviat. Una nova generació d’artistes es van acoblar a l’esperit d’aquests nous temps marcats tant per un capitalisme que començava a desbocar-se com per la irrupció de la tecnologia digital que s’obria al consum popular. De la inquietud que els generava l’un i de les possibilitats que els oferia l’altra van fer germinar un art travessat d’ironia, de crítica i de qüestionament. Un art que no va tenir cap suport comercial i que es va inventar els seus propis espais autogestionats. Va volar lliure i va descobrir camins que avui, tres dècades després, continuen trepitjant les últimes fornades d’artistes.

L’exposició Acció. Una història dels 90, que presenta el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), rescata aquest moment del passat més recent de l’art. És un projecte de “desvetllament”, deia ahir un dels seus protagonistes, Òscar Abril Ascaso, per a qui una de les claus per entendre el nervi d’aquella escena era la seva bicefàlia. “Érem artistes i érem promotors alhora perquè érem activistes”.

Van renegar del boom de la pintura dels anys vuitanta i es van emmirallar en els artistes conceptuals dels anys seixanta i setanta. I per sobre de tot van estimar la multidisciplinarietat. La música experimental, les arts parateatrals o la polipoesia empenyien el mateix carro. Entre uns, els històrics, i els altres, els seus deixebles, el Macba n’ha aplegat un centenar: Isidoro Valcárcel Medina, Esther Ferrer, Carles Hac Mor, Jordi Benito, Pepe Espaliú, José Antonio Sarmiento, Marcel·lí Antúnez, Enric Casasses, Tres, Albert Vidal, Tere Recarens... Pràcticament tots els materials reunits són inèdits.

“Van ser gent que van fer coses alliberats de les convencions. Van trencar l’individualisme de l’art en grups de treball per fer obres conjuntes. I van trencar les categories”, explica el periodista cultural Jaume Vidal, autor d’alguns articles de premsa que es mostren en les vitrines de l’exposició.

Són els que van ser testimonis dels saraus d’aquell període els que més bé en poden parlar, perquè les accions, la majoria ben senzilles, van ser efímeres. I haurien pogut no deixar cap rastre. La sort va ser que alguns es van preocupar de documentar-les.

L’arxiu va ser un dels materials que van adquirir naturalesa artística. Un dels més importants, l’Arxiu Aire de Joan Casellas, un altre d’aquests especímens mestissos que es van dedicar a registrar fotogràficament bona part de les performances que es van fer en tot el territori ibèric. Al Macba s’ha reconstruït fidelment l’exposició que va muntar el 1996 a l’antiga seu de l’Institut del Teatre, Acció directa. La revista Papers d’Art de la Fundació Espais de Girona va ser també fonamental per afinar l’ideari del moviment artístic. “És una història que es viu i s’escriu en temps real”, sosté Ferran Barenblit, director del Macba.

Barenblit ha comissariat la mostra junt amb Aída Roger, per a qui el veritable clic que va activar aquella creativitat va ser l’actitud dels seus artífexs: se sentien part d’una comunitat que veia l’art no com un producte per ser sacralitzat en un museu sinó com “un lloc on trobar-se” i exorcitzar preocupacions, d’identitat de gènere, de desobediència amb el llavors obligatori servei militar, de llegats colonials o dels estralls de la sida.

“Una exposició basada en les relaciones humanes, en el cos, en la solidaritat i en la complicitat és especialment adient en el context de la pandèmia del coronavirus. De totes les exposicions que podríem presentar avui aquesta és la que té més ressonàncies amb el que està passant”, sosté Barenblit. De fet, s’havia d’haver inaugurat a l’abril. Durant el confinament, va morir un dels creadors de referència d’aquesta època, Víctor Nubla, amb el qual el museu comptava per a una actuació que, en absència seva, es convertirà en un homenatge durant la Nit dels Museus del 14 de novembre.