Himnes d’‘El Pelusa’

La influència de Diego Armando Maradona en la cultura popular és mesurable, per exemple, amb les cançons que li han dedicat un llarg reguitzell d’artistes (des de Mano Negra –o Manu Chao en solitari– fins a Rick Wakeman, històric teclista de Yes, passant per argentins il·lustres com Andrés Calamaro, Fito Páez i Charly García), en la veneració que li han professat gegants del rock com ara Queen i Oasis, i en campanyes d’imatge corporativa com la que, sorprenentment, va dedicar-li el Festival Sónar l’any 2002, quan els responsables del festival van decidir contractar-lo a ell en persona ateses les elevades exigències econòmiques... d’un doble. Una playlist amb cançons inspirades en les gestes d’El Pelusa, doncs, no seria precisament curta ni hi faltarien cançons com ara Santa Maradona , un dels temes estel·lars del Casa Babylon (1994) de Mano Negra, publicat quan el davanter tot just acabava de retornar al futbol argentí. “Santa Maradona priez pour moi”, cantaven els francesos, que en el videoclip alternaven jugades del “santificat” futbolista amb escenes de passions desbordades en camps de futbol. Al discjòquei empordanès DJ Diego Armando, àlter ego de Xavier Riembau, la cançó de Mano Negra li va servir ara fa vuit anys d’inspiració per a les seves residències al Club Bonnefooi de Brussel·les: el Santa Maradona Disco Club. “Em fascinava que Maradona fos una figura tan humana i imperfecta, capaç de grans cagades al mateix temps que de grans genialitats als estadis”, explicava ahir a aquest diari Riembau, que va decidir adoptar el nom de DJ Diego Armando quan Mani Mounfield, músic de Stone Roses i Primal Scream, en una revetlla de Sant Joan a Platja d’Aro, va dir-li fa vint anys allò que els amics li havien dit tota la vida: que era clavat a Diego Armando Maradona. “M’ho deien sempre, fins i tot quan duia el cabell curt”, diu Riembau tot resignat.

Manu Chao, havent dissolt ja Mano Negra, reincidia en l’imaginari maradonià l’any 2007 amb Si la vida tombola, un tema que, un any després, en un documental d’Emir Kusturica, li cantaria al mateix Pelusa: “Si yo fuera Maradona, saldría en mondovision, para gritarle a la FIFA, que ellos son el gran ladrón!”.

Les cançons fetes en honor del 10 per músics argentins, d’altra banda, es compten per cabassos: Andrés Calamaro (que anhelava el retorn de Maradona als camps de futbol en un dels temes d’Honestidad brutal, l’any 1999), Charly García (que va escriure Maradona blues amb Claudio Gabis quan el seu ídol va quedar fora del mundial del 1994), Los Piojos (que, l’any 1996, van convertir Maradó en tot un èxit a l’Argentina i tindrien, anys després, oportunitat de cantar-la en un escenari amb el futbolista), Fito Páez (que demanava a Maradona, a Y dale alegría a mi corazón, una gesta al mundial d’Itàlia semblant a la que havia fet a Mèxic quatre anys enrere), el cantant de cuarteto cordovès Rodrigo (que li va dedicar La mano de Dios ...).

Més extraviat en el temps és l’àlbum monogràfic que Rick Wakeman, teclista de Yes, va dedicar al mundial del 1986, un projecte oficial de la FIFA amb cançons com ara Maradona strikes again, England nil Maradona two i Via Argentina! El Pelusa va provar també fugaçment fortuna amb un duo, quan jugava al Nàpols, amb Pimpinela (Querida amiga) i, uns anys abans, el 8 de març del 1981, quan en tenia 20, va reunir-se amb Freddie Mercury, Brian May, John Deacon i Roger Taylor, fans declarats seus, en un fi de gira de Queen en una Argentina encara en dictadura. La imatge de Maradona, als camerinos, amb la samarreta amb la bandera de Gran Bretanya que li va regalar Mercury, era, però, un missatge del que arribaria cinc anys després en la final del mundial de Mèxic.