Art

Plensa, l’art que demana silenci

L’artista llueix a la galeria Senda un grup d’escultures i de dibuixos amb un missatge “hiperpositiu”

“Barcelona està passant una època d’abandonament propi. No la sento meva”
“Una cosa bona de la pandèmia és que ha creat la sensació de tornar a mirar endins”

Jaume Plensa està molt disgustat amb Barcelona. “No la sento meva. Està passant una època d’abandonament propi, com si hagués perdut l’interès en ella mateixa. Tinc la sort de viure a Sant Just Desvern, això em salva”, deia aquesta setmana a la galeria Senda, on exposa un conjunt d’escultures i de dibuixos fins al 6 de febrer.

Aquest mateix espai del carrer Trafalgar li va organitzar el 2016 una mostra que va suposar la seva reaparició després de molts anys absent a Barcelona. “Vam fer una mica de prova per veure si la gent es recordava de mi”, bromeja Plensa, però amb un humor que traspua la tensa relació que manté amb la ciutat on va néixer el 1955. Un any després, el 2017, el Macba va entomar la primera revisió de la seva obra més dues dècades després de la que li havia fet la Fundació Miró. “Crec que va ser l’exposició més visitada en els 25 anys d’història del Macba.” Així és: va rebre més de 150.000 visitants que van arribar a formar cues a la plaça dels Àngels, inaudit en aquest museu. Però, en va quedar realment content? Respon per ell el seu galerista Carlos Duran: “La conclusió que en vam treure és el desig unànime del públic de veure una exposició de Plensa sense complexos. Es mereix claríssimament una altra lectura.” L’artista no vol furgar-hi, però diu que hi està “completament d’acord”.

Els desacords venen de lluny i un dels més frustrants per a Plensa va ser el que va liquidar el seu gran projecte d’escultura pública a la platja de la Barceloneta. Li va fer l’encàrrec l’alcalde Xavier Trias. La maqueta ja estava enllestida. L’alcaldessa Ada Colau la va descartar tot d’una i no se n’ha tornat a parlar mai més. La peça havia de fer més de 50 metres, gairebé com el monument de Colom. A Barcelona li ha “deixat”, en veure que ningú la comprava, l’escultura de davant del Palau de la Música. “Sí, aquí he de fer de Gaudí i de comte Güell… No en queden, de comtes Güell, a Barcelona.”

Plensa no porta gens bé que allò que la seva ciutat menysté s’ho disputin tantes altres ciutats del món. Ara està ocupat amb una obra, un dels seus habituals caps, de 22 metres que s’instal·larà a New Jersey, en un moll del riu Hudson; “serà un homenatge a l’aigua”. De fet, ja s’hauria d’haver inaugurat a l’octubre, però la crisi del coronavirus ho ha fet posposar fins a l’abril.

Com ha afectat la pandèmia el seu treball? “No m’ha canviat gens com a artista. No estic segur que hagi de fer obres pensant en la pandèmia, les he de fer pensant en la meva obra, que intento que tingui un contingut humanista molt profund i també l’abraça, la pandèmia. La pandèmia és una experiència més. L’art ha de transcendir la teva època, no pot ser el periodisme de l’època.” Posa d’exemple l’exposició de la galeria Senda perquè, tot i que aplega peces creades abans del col·lapse, “ja preconitzaven una voluntat d’interioritat”. “Si alguna cosa positiva ha portat aquesta pandèmia és que ha creat la sensació de tornar a mirar endins. Ens hem interioritzat molt a nosaltres mateixos.”

L’artista ha concebut la mostra com “un cant al silenci”. Una constant de la seva obra, “la fabricació literal del silenci per poder escoltar la vibració del teu propi cos i dels teus pensaments. Si no et coneixes tu és molt difícil que puguis arribar a conèixer els altres.” La peça central, Minna’s words, n’implora explícitament amb el dit encreuat als llavis. “Més que silenci, demana que parlem amb murmuris per calmar els crits de la societat actual. No crec que per lluitar contra el crit haguem de cridar més. És un error. Hem de generar el silenci necessari per escoltar les nostres petites veus.” Li fan companyia dues escultures més, l’estilitzada Laura Àsia, sorgida d’un model de pi, i Invisible Ana, feta de malla, que “ens ajuda a entendre com som per dins”. Els preus oscil·len entre els 370.000 i els 430.000 euros. A les parets de la galeria llueixen un grup de dibuixos (30.000 euros) de projectes escultòrics en què l’artista privilegia de nou la transparència, “són com fantasmes que abracen l’aire”. “Totes aquestes obres parlen de com soc jo. I ens representen a tots”, remarca.

El títol de l’exposició, La llarga nit, conté el missatge que Plensa vol donar en aquest moment de tant dolor i sofriment. “És un missatge hiperpositiu. Perquè per llarga que sigui la nit sempre té un demà. La nit és el nexe entre la nostra humanitat i el nostre desig d’eternitat, i el demà és com l’epifania, el que ens alliberarà de tot el patiment.” Creu que d’aquí a “cinc o deu anys, quan pensem en aquesta època, no acabarem de recordar per què ens preocupava tant. La humanitat té la virtut d’oblidar o d’adaptar els seus records a la vida. Si no ens tornaríem bojos, l’acumulació de dolor no ens permetria ni respirar.” I dins d’aquesta foscor que no ens deixa veure amb claredat el futur “l’art té la capacitat d’il·luminar-nos la vida”.

La llarga nit aspira a ser un espai de reflexió “íntima”, hi insisteix Plensa. “És una mostra gairebé individual, diria, és difícil de compartir. Jo l’he fet per a mi i cada visitant se l’haurà de fer per a ell mateix.”

Tornant als efectes de la situació que es va originar al març, el món es va aturar però ell va continuar treballant. Ell i els 14 col·laboradors que té. “La meva obsessió era no desfer el meu equip.” De comandes no els en falten: han de complir entregues fins al 2023. El que li ha costat més assumir és no poder viatjar i, per tant, no poder participar del procés de muntatge de les seves obres.

Amb aquesta visió tan agra que té de la seva ciutat, implora que els polítics “tornin corrents a la cultura.” A una cultura “basada en la diversitat”, hi afegeix. “Vivim una pandèmia de polítics també.” Somriu maliciosament quan s’interroga per la recepció desigual, la nit del dia, de la seva obra per part de la crítica. “En aquest país la meva obra es coneix malament, molt malament. Sembla que només sigui el que veuen a la fira Arco. Hi ha crítics a qui encanta destruir-me i d’altres a qui encanta lloar-me; m’he acostumat a tots dos”, rebla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda